L’1 d’Octubre va ser un dia real amb unes urnes reals i amb uns vots reals i amb una repressió real, que va desembocar en una irreal declaració d’independència - Josep Maria Fonalleras reflexiona sobre els fets de l'1 d'Octubre i rebat l'article d'Emma Riverola. L'1 d'Octubre va ser tot real, hosties de la policia incloses, i no em puc treure del cap aquella senyora rosa amb una foto del seu pare (o el seu avi), que en el moment en que se suposava es proclamaba la República, davant les cámeres de TV3, emocionada li deia: Florenci, ja la tens aquí, i en Florenci no la va tenir. Ningú humilment i per dignitat li ha demanat perdó a aquesta senyora. Aquestes cartes que últimament a uns quants els ha donat per escriure, més que un joc de cartes, és un joc d'ous i de covardies.

Escriu Fonalleras: "No estic d’acord amb el que esmenta la meva amiga Emma. No crec que l’1 d’Octubre fos una farsa, en el sentit d’una «cosa fingida que es pretén fer passar com a vera». Va ser un dia real amb unes urnes reals i amb uns vots reals i amb una repressió real, que va desembocar en una irreal declaració d’independència, feta més de somnis efímers que no pas de la constatació d’un hipotètic mandat dels ciutadans. No descarto, això és cert, que molts dels que hi van participar, dels que van promoure aquell referèndum, el visquessin amb la convicció de dur a terme un acte fundacional, encegats per la simbologia, però també és veritat que n’hi va haver molts que ho vam viure, esporuguits i aterrits per l’odi que vèiem al nostre voltant, amb la idea d’estar duent a terme una colossal reivindicació col·lectiva.

L’error monumental va ser que la mateixa nit de l’1-O no s’emetés el missatge d’una victòria moral i que la cosa s’allargués fins on es va allargar. Per això crec que és bo que ara s’abandonin els cants de sirena i que ens aferrem, com Ulisses, a l'arbre mestre de la nau per tal de no sucumbir a les dolceses que duien al naufragi. No va ser un fingiment. Tampoc no va ser un miratge."