A la una de la matinada, tancament de l'oci nocturn. Aquest és el vesper en què s'ha ficat Albert Batlle, tinent d'alcalde de Seguretat de Barcelona. Batlle, es va plantejar la ciutat poscoronavirus. "No sé per què hem de tenir la ciutat amb activitat fins a les 3 o les 4 de la matinada", va afirmar.

I és clar, li ha caigut la de Déu es crist, per manifestar una intenció que com a mínim caldria analitzar-la i discutir-la, perquè ha manifestat una obvietat, la nit és per dormir, per descansar, el concepte d'oci nocturn, si es mira bé, no té cap sentit, al menys en una societat avançada i civilitzada. Diu Emma Riverola en el seu areticle i amb qui avui no estic gens d'acord: 

"Perquè l'oci nocturn forma part de la nostra vida, de la nostra manera de relacionar-nos, de la nostra cultura i, en definitiva, de la nostra llibertat. Perquè tancar obligatòriament a la una significaria convertir els carrers en un immens botellón, o també vol imposar el toc de queda de manera perpètua? els problemes d'ordre públic no se solucionen expulsant als veïns dels carrers a hores prematures. o, sí, se solucionen, però en règims molt diferents a el nostre. Perquè matar la nit de Barcelona seria donar l'estocada a la ciutat".

I no estic d'acord perquè aquest paisatge nocturn que ella dibuixa ja ha mort, o poc li falta, on el 60% de les discoteques i llocs d'oci han tancat en els últims anys, mentre els cinemes agonitzen, i el 'botellon' és el que campa al seu aire, i si alguna cosa hi ha fàcil de controlar i erradicar, és el 'botellón', només cal posar-se mans a l'obra i dissuadir amb exemplaritzants sancions. A Madrid els busquen amb drones i sinó sempre hi ha algun veí que denuncia aquests actes primitius que la pandèmia ha reactivat, però que alhora ha condemnat. Matar la nit seria donar una estocada a la ciutat, diu Riverola, és que ja és morta la ciutat senyora, Barcelona a la nit es una ciutat morta i el que hi ha actualment son zombies eixelebrats. I no passa res, la nit confón com deia el filòsof Dinio, y mentre: la ciutat dorm, sense sorolls ni aldarulls, seria més que un desig, una realitat.

Una de les lliçons que no hem après d'aquesta pandèmia, és que tenim de viure d'una altra manera, lluny dels feliços anys vint que se'ns deia i més a prop dels anys quaranta, necessitem ordre en les nostres vides, sacrifici, sobrietat, adaptar els horaris de dinars, sopars i descans a la nova realitat. Viatjar menys o fer-ho més a prop. Tota una manera de vida, de viure, esbojarrada i onerosa ha de desaparèixer, i no passarà res, tancaran els que hagin de tancar i obriran altres, i segurament si som capaços d'entendre-ho, tindrem una societat més civilitzada, més culta i més preparada per sobreviure als temps difícils que vénen, i no per aixó, més avorrida.

Per acabar, deixeu-me recòrrer al mestre Fuster: "No tothom és capaç d'avorrir-se. El tedi exigeix una tècnica refinada i una predisposició personal ben particular". Una persona avorrida acaba fent més coses que una que no ho està, precisamente per que està avorrida, i es pot dedicar entre altres coses, a badar.