ES DIA DE SA MARMOTA 26.7.21

Les declaracions sobre el Balear i el Català de Pablo, Pablito, Pablete Casado, no són noves. Aquest escrit es de 2011 i ja estavem immers en el dia de la marmota de la llengua, o es dia de sa marmota en Mallorquí mig, o Cabrerès. Ve de vell doncs, i ells erre que erre, o eñe que eñe amb la llengua. Amb una aparició especial del Borbó fugat o evadit al final de l'escrit. Sostenella i no enmendalla.

"El TSJC ha donat un "termini de 2 mesos a la Generalitat perquè adapti el sistema d'ensenyament a la sentència del Tribunal Constitucional", segons s'indica en una notificació judicial. La decisió s'ha adoptat després de les sol.licituds d'execució de sentència presentades per Convivència Cívica Catalana (respecte a les últimes sentències del Suprem en aquesta matèria) i "davant el flagrant incompliment de les mateixes" per part de la Consellera.

Aquesta gent tenen una obsessió malaltissa amb la llengua i Catalunya, no s’atura mai i ve de vell però últimament tornen a insistir en el tema. En dir aquesta gent no em refereixo tan sols al Pp, podríem afegir-n’hi bastants del PSoE, i subproductes residuals com UPyD o el que en queda de Ciutadans. No hi ha manera que ens deixin tranquils tant si ens necessiten com si no, i la veritat és que la cosa comença ja a provocar un enorme cansament. A sobre en un tema la immersió lingüistica que s'ha fet prou bé, atès ha aconseguit que la majoria de nens catalans parlin habitualment en castellà entre ells. Fent un exercici de filología histórica, o tenin en compte el personal potser d'hauria de dir histérica, s’hauria de retrocedir en el temps i començar per dir que l’espanyol o castellà, és un dialecte del Català que a la seva vegada ho és del llatí, posterior per tant al Català i possiblement a l'andalús.

Que és un dialecte del llatí es obvi i que el català es anterior al castellà, és una altre obvietat, atès els romans no tenien helicòpters ni cap altri medi aeri per personar-se directament a la Meseta, per tant és evident que la derivació del llatí cap a altres dialectes com el català o l'andalús va començar per la cornisa mediterrània, no per la meseta. Per cert que segons explicava l’Espinás fa temps al seu petit observatori, en castellà antic Espanya s'escrivia així, atès encara no els hi havia donat temps d'inventar-se la "Ñ". Recordo haver sentit explicar que aixó de la Ñ a Espanya o la GN a França entre altres diferències entre llengues romàniques, venia donat a diferenciacions fil·lològiques que s'havien fet a cada país per reconeixer-se entre ells pels escrits; així veíem que Coñac, Conyac o Cognac defineix exactament el mateix però sabem que és en Español, Català o Frances. A Itàlia no se com ho escriuen, però és que Itàlia és un món a part, nomès cal veure al seu President que diu que el seu propi país és una merda.

Continuo dient i crec sincerament que en el fons tota la polèmica que arrosseguem fa anys i panys amb els veïns mesetaris, no té solució, perquè encara es sorprenen a dia d'avui que parlem català, com si fóssim una espècie de bitxos rars, o simplement per molestar-los, nosaltres?, molestar a quin ens importa un rave?. I com deia abans arriba un moment que tanta ignorància cansa i molesta. No en sé el motiu de la seva actitud, però el pensament i la intel·lectualitat espanyola, llevat de raríssimes excepcions es va aturar al 1936 i fins ahir al vespre no ha evolucionat ni un bri, gens, vaja. Ço és el problema.

I el que és més preocupant és que sembla no ho farà mai més, s'han instal·lat en el dia de la marmota de manera perenne, i enrocats en si mateixos no se'n mouen. Si us fixeu en les imatges físiques de Pedro J. Ramírez en Federico Jimenez, Pepe Oneto, Mariano Oreja, Antonio Burgos (el comentari que va fer al seu dia sobre Mónica López és vergonyant i aquí no se’n va fer gaire ressò, malgrat ser greu i molt ilustratiu de com és el personal) l'Alcalde de Mérida, o no parlem ja del de Salamanca, el bigotut Sr. Lanzarote, si home! el "de la calle del expolio", o Pepe Bono (mi padre era falangistaaaaaaaaaa!) que fa fins i tot presentable l'altre Bono el de iutú, que ja és dir.

Bé, tota aquesta fauna que he detallat i més que n'hi ha, és rància, és esperpènticament Valleinclaniana, no ha estat capaç d'evolucionar ni ho serà i s'ha enrocat en la seva pròpia ignorància fent l’únic que saben fer els nostres veïns, insultar i desqualificar i sobre tot cridar més que l'altri. Espanya és l'únic país del món mundial on la raó la té el qui més crida, i si no és l'únic poc li deu faltar. I que hem de fer amb aquest personal i davant d’aquesta situació?, doncs el que hem fet sempre, callar, aguantar el xàfec i treure’n el que puguem quan ens deixin, i per suposat, demanar perdó a tot l'orb i a qui faci falta perquè en una ocasió algú s'ha excedit un xic i el senyors s'han molestat, mentre nosaltres hem hagut d'aguantar durant anys i panys les impertinències, insults sovintejats i la barroeria demagògica d'aquest personal, com Rodriguez Ibarra (un altre espècimen) a qui encara a sobre li han rigut les gràcies: "Ibarra és así! deien...."

Així ha estat durant més de tres-cents anys, i molt em temo que així continuarà durant els tres-cents següents, sinó fotem d'una punyetera els pebrots sobre la taula i tirem pel camí dret i no precisament del Constitucional, acte que no farem. El Govern hauria de fer cas omís del TSJC, la seva decisió  conseqüencia de la del TC sobre l'Estatut és un acte d'injerència d'un altre país vers el nostre. L'immersió lingüísica que porta ja més de 23 anys ha estat exemplar, lloada, i fins i tot posada con exemple per Europa. Que volen aquesta gent? Que prevariqui la Consellera i passi del TSJC, ara, no se als seus amics del PpC si els farà molta gracia. Recordeu les paraules del Bourbón fugat o evadit: NINGÚ NO FOU MAI OBLIGAT A PARLAR EN CASTELLÀ. canvieu castellà per català i serà cert, el que deia el Bourbon és una fal·làcia, de fet, Espanya és una enorme fal·làcia."

PARLES FORMENTERÈS?, YES! 25.7.21

El líder de PP, Pablo Casado, ha aprofitat la seva participació en la cloenda del congrés del seu partit a Balears per defensar la "llibertat lingüística de les illes Balears" i afirmar: "Que no parleu català, parleu mallorquí, parleu menorquí, parleu eivissenc , parleu formenterès i aquesta cultura no és apèndix de ningú, no sou països catalans, sou les grans illes balears admirades arreu del món ", ha asseverat, situant-se en termes similars als del polèmic expresident balear, José Ramón Bauzà.

L'asseveració de Casado xoca fins i tot contra el que disposa el seu mateix partit a Balears, atès que en la pàgina 57 de la seva ponència política fa servir el terme "català" per a referir-se a la llengua de les illes: "Ens comprometem, de manera ferma i decidida , amb la seguretat jurídica de la relació estatutària que manté el Servei de Salut de les Illes Balears amb els seus treballadors: el coneixement i ús del català és un factor de millora de la comunicació i s'ha de considerar un mèrit en els procediments de selecció". Així consta en el text debatut precisament el congrés clausurat aquest dissabte pel dirigent conservador.

I és que el noi és molt curtet i no dóna per a més, en el màster que li van regalar no anaven les instruccions sobre el tema aquest dels idiomes, tan superat aquí i tan recurrent en subproductes com ell a l'hora de ficar zitzània en un problema que no existeix. Formenterès, yes, parlem doncs en formenterès, o en Cabrerès de l'illa de Cabrera. Hauria de saber el Sr. Pablo Pablito Pablete, que el mateix espanyol o castellà és un dialecte del català, dialecte o variant, que més dóna, però prové del català, de la mateixa manera que el català ve de el llatí, tampoc sap que es va començar a parlar abans l'andalús que el Castellà. Per on sinó varen entrar els romans sinó per tota la costa mediterrània. Hi ha hagut diversos intents de canviar la història del castellà per donar-li una autenticitat de la qual n'està mancat, com el tema de la EÑE, però això són coses de provincians poc voatjats de la meseta, ínfules de conqueridors conquerits per la seva pròpia deixadesa i incompetència que els va portar a perdre tot el seu imperi. Una nació, l'espanyola que ja existia segons M.Rajoy (un altre indocumentat) fa més de tres mil anys. Si que ha passat temps desde 1812 quan va començar a prendre cos el concepte d'Espanya.

Deia Victòria Prego en una entrevista a El periódico (una altra que no ha entès res de tota la història de la transició), que un dels moments més impactants de la transició va ser l'obertura solemne de les Corts després de les primeres eleccions lliures, el 1977 . l'entrada per la porta de Santiago Carrillo, Dolores Ibárruri, Rafael Alberti, Laureano López Rodó, Manuel Fraga, Felipe González i Alfonso Guerra és l'escena més superba de tots els anys viscuts com a periodista. És en el poc en què estaria d'acord amb ella, de la resta de bajanades que diu en la susdita entrevista. Però ¿s'imaginen vostès a Pablo Casado entrant a l'hemicicle amb tota aquest gent? No, l'homenet no entraria ni com a escolanet.

L'ÚLTIM PERFUM DE IUGOSLÀVIA 25.7.21

Amb Sarajevo sota setge, les tres úniques medalles que els serbis van guanyar en els Jocs de Barcelona van ser en tir amb pistola i rifle a 10 metres i tir amb rifle en posició estesa a 50 metres. Els atletes Bosnians no varen guanyar cap medalla. Plàcid Garcia-Planas refelxiona sobre el fet de participar en unes olimpíades. en aquest cas la de Barcelona 92. Em quedo amb la parti final de l'article, que el podeu llegir sencer si ho voleu, aquí.

"Després de viure els Jocs a Barcelona, ​​vaig tornar a Sarajevo. Aquest agost, en només tres setmanes vaig passar de ballar Amics per sempre en la cerimònia de cloenda a contemplar -oh, Europa- un bassal de sang espessa sobre el qual hi havia unes ulleres d'home, un passaport iugoslau i un paquet de cigarrets Colorado, com si algú ho hagués col·locat allà sense presses, amb molt de compte, abans d'iniciar un llarg viatge. Mig metre més enllà hi havia altres ulleres, de dona, un parell de prunes, sabates ensangonats, una dentadura postissa i les restes de dos cervells sobre els quals voleiaven mosques.

De ciutat olímpica a ciutat olímpica. La capital bosniana havia acollit el 1984 els Jocs d'Hivern i, vuit anys després, amb tot rebentat, en el fons d'una botiga vaig trobar al Cobi de Sarajevo: Vucko. Siluetejat com ambientador de cotxe i segellat en plàstic. El vaig obrir i encara feia olor. Em va semblar l'últim perfum de Iugoslàvia: al tornar a Barcelona el vaig plastificar al buit perquè no perdés una molècula d'aroma. No l'he tornat a obrir. 

"Jo sóc serbi, la meva dona és musulmana, als nostres fills, que no sé exactament què són, els hem posat noms croats, i ara estem aquí tan contents, cantant cançons gitanes", em va dir una nit, en un soterrani, el pare de Dino, un nen de 12 anys que mostrava amb orgull les quatre medalles que acabava de guanyar, tres de plata i una d'or. Totes de paper: coincidint amb els Jocs de Barcelona, ​​els nens de barri van organitzar unes olimpíades paral·leles.

Vaig perdre el rastre del comandant serbi que impedia sortir al judoka i a la migfondista cap a la capital catalana. Fins que, fa tres anys, la justícia bosniana el va acusar formalment per la massacre de Srebrenica: vuit mil executats, la major matança a Europa des de la Segona Guerra Mundial.

Ni el judoka ni cap dels deu atletes bosnians que, en sis esports diferents, van participar en els Jocs de Barcelona van guanyar medalla alguna. Els que sí que van guanyar medalles van ser dos sèrbies i un serbi. Una medalla de plata en tir amb pistola d'aire a 10 metres, una de bronze en tir amb rifle d'aire a 10 metres i una altra de bronze en tir amb rifle en posició estesa a 50 metres.

Com va dir el baró de Coubertin, l'important és participar.

AQUESTA GENT NO SAP ESMORZAR 24.7.21

Aquest artícle pertany a la serie de ficció 'Especies Urbanas', de la vanguardia del diumenge: El seu autor és John William Wilkinson. L'he deixat en castellà, atès la Vanguardia no el va traduïr al català al seu dia, en una mostra més de la deixadesa en que té la seva pàgina web en català, que sembla que els faci nosa del poc que la cuiden.

"El señor Li ha decidido volver a China. Sólo lleva seis meses en Barcelona como huésped de honor en el amplio piso que su hija comparte con su marido -un hombre cabal- y sus dos hijitas, pero ya no aguanta más. No por su familia, pues los cuatro se desviven por él, sino más bien porque además de no comprender gran cosa de las costumbres de aquí, le resultan cada vez más desagradables, cada vez más hoscas y carentes de sentido. Recorre esta sociedad una inmensa falta de respecto, máxime para con la gente mayor.

Durante las primeras semanas se pasaba muchas horas en la verdulería familiar. Puesto que no entendía lo que decían los clientes, se limitó a observarlos, ya que su hija le tenía prohibido ayudar en la tienda. Le decía que ya bastante había trabajado y que ahora le tocaba descansar y disfrutar de los años de vida que le quedaban, que ojalá fuesen muchos.

No tardó en percatarse el señor Li de que no eran pocos los que miraban a su hija con indisimulado desdén. Tampoco escaseaban los que hurtaban productos con total descaro, aunque sólo fuese una cabeza de ajos o un par de limones. Al parecer era práctica común entre los barceloneses manosear la fruta; su hija a menudo se veía obligada a retirar las piezas que habían perdido todo valor de tan mogolladas que quedaban tras ser estrujadas con excesiva fuerza.

El señor Li se quedó estupefacto el día que su hija le sirvió un cuenco de pasta en forma de gruesos espirales. Jamás había visto cosa tan extraña. Es italiana, le informaron sus nietas, animándole a probar el humeante plato. Pero lo que más le preocupaba no era semejante aberración culinaria, pues lo cierto es que no estaba nada mal. Lo que le inquietaba al anciano señor Li era el comportamiento de sus nietas; su manera de vestir; sus evidentes lagunas lingüísticas; la actitud desafiante que adoptaban hacia sus padres sin motivo aparente. Un día les pidió le tradujesen las pintadas que alguien había hecho en la fachada de la tienda y algunas de las otras que había por todo el barrio. Desobediencia. Rabia. Fuera turistas. Libertad. Anarquía. Una vez más, el señor Li se quedó desconcertado. Esto no era un ambiente adecuado para sus nietas. Pero nada dijo. ¿Para qué?

La peor hora del día para el señor Li es la del desayuno. Su hija anda siempre demasiado ajetreada como para ponerse a preparar un desayuno como Dios manda. Él rehusó desde el primer día probar siquiera el café o los bollos industriales que había sobre la mesa. Éstos son los momentos cuando más echa de menos a su difunta esposa: ella le habría servido una deliciosa sopa aderezada con abundante cilantro seguida de algo de pescado con verduritas perfumadas con ajo y jengibre.

Ya que no había manera de desayunar en la casa de su hija, salía a callejear, a ver si daba con algún puesto que servía comida aceptable a su paladar. Pero era inútil: aquí la gente no sabe comer, y lo que es peor, no sabe desayunar. Volvía cada mañana de su infructuoso paseo sumido en una espesa melancolía que invariablemente le acompañaba durante el resto del día. Se sentaba junto a la puerta de la tienda e imaginaba la calle llena de puestos de comida… las aromas, las nubes de vapor, las miles de personas hablado y riendo mientras degustan extasiados alguno de los exquisitos manjares que tanto les alegra la vida. Cuán tristes y eriales son las mañanas en Barcelona.

Ha aguantado seis meses y ya no puede más. Vuelve a China a principios de octubre; ya ha sacado el billete. Aquí su hija y su yerno ganan dinero a base de incontables horas de trabajo, pero salen perdiendo en todo lo demás. Lo siente sobre todo por sus nietas. Le entristece sobremanera pensar que dentro de unos años también a él le faltaran el respecto o que, lo más seguro, no sabrán expresarse en un correcto mandarín.

Sabe perfectamente que se marchará entre lágrimas. Mas tras acomodarse en el asiento y con el cinturón bien abrochado, se pasará todo el vuelo soñando con el desayuno que se va a pegar nada más llegar a casa, a su verdadera casa, en el puesto callejero de la señora Yang cuya sopa de manos de pollo no tiene parangón, por no hablar de los fideos picantes o las bolitas de rana… o…

Tal vez sea el señor Li un egoísta. Lo único que sabe es que una vida que carece de algo tan fundamental como es el poder comenzar el día con un desayuno como los de la señora Yang, pues sencillamente no merece la pena ser vivida. Qué le vamos a hacer. Además, China tendrá su defectos, de acuerdo, pero allí encontrarían sus nietas un futuro mejor, mientras que aquí lo que les espera es ir hundiéndose en un fangoso pasado ficticio."

COSA DE POBRES 23.7.21

Aquesta setmana he llegit que la pandèmia va elevar la pobresa el 2020 al major nivell des de la Gran Recessió de 2008. Un de cada quatre catalans és pobre. Un de cada tres si parlem de població infantil. segons Save the Children. És una situació agreujada per les diferents crisis, però només és aixó. Es tracta d'una pobresa estructural. Com som incapaços de fer un pacte de país contra la pobresa? Dretes, esquerres, nacionalistes d'una o altra bandera, hi ha algú que estigui a favor de mantenir aquesta dada, que no deixa de ser la punta de l'iceberg d'una infinitat de problemes? Des del fracàs escolar, els problemes de salut mental fins a l'explotació o la delinqüència. Estem condemnant a centenars de milers de nens i nenes a unes vides marcades per la desigualtat. Com podem ocupar tants debats, tantes pàgines, tants esforços en altres qüestions i tan poc en una tragèdia que afecta l'epicentre de la nostra societat?

Que a Catalunya ja existia pobresa d'abans, sense parlar d'aquesta pobresa periòdica en la qual se sol caure quan es va acostant el final de mes, és una evidència que alguns pretenen negar no sé bé amb quina intenció. Suposo que senten el seu fals patriotisme ferit o vilipendiat per la trista realitat. Quan s'acaben els diners, s'acaben per a tot i si no es pot pagar una factura de llum, el normal és que ja s'hagin quedat moltes altres necessitats pel camí. Ni parlar de despeses quotidianes i comunes dels considerats no bàsics. D'aquests, molts hem hagut de resignar-nos a oblidar-nos sense més, i no estic parlant de capricis, sinó de primeres necessitats. I encara bo de l'ajut dels avis, un doble ajut, físic i económic, sort n'hi ha, però no es aquesta la solució ideal, i els avis estan començant a acabar ja els seus propis recursos. També els menjadors socials están posant un parxe  nodrint de les necesitats bàsiques als més necessitats, com Càritas o La Congregació de la Mare Teresa de Calcuta entre altres, però són aixó pegats, no solucionen el problema, es que no el poden solucionar. Estem marcats per la pobresa. I parlem molt poc d'ella o la camuflem utilitzant termes vergonyants. No ens agrada parlar de pobresa, sembla que fins i tot molesta. Ja se sap, això és cosa de pobres.

NACHO DESBARRA I CASADO CALLA 22.7.21

 

Tan preocupat està el PP per la competència electoral de Vox que acaba caient de cara en el revisionisme històric que defensa la ultradreta, ignorant les evidències i allò que sostenen els historiadors - Rosa Paz - elperiodico.com

Al líder d'el PP li va semblar un "luxe" comptar amb els exministres d'UCD, Ignacio Camuñas i Rafael Arias Salgado, aquest últim també va ser al Govern d'Aznar, en un acte organitzat pel PP sota el títol "Concòrdia, Constitució i Patriotisme ". Pablo Casado podria haver dit el de el luxe - "quina luxe de ponències!", Va exclamar literalment- abans de escoltar-los, però no, ho va dir després que concloguessin les seves dissertacions. El de menys va ser que Arias Salgado digués "fill de puta" al primer ministre holandès, Mark Rutte, que ja és greu, especialment per si alguna vegada Casado, que li va riure la gràcia a l'exministre, arriba a la Moncloa i s'ha de veure amb ell en les reunions de la Unió Europea.

El gravíssim va ser que el líder dels populars va callar -i qui calla, atorga- quan Camuñas va assegurar que la sublevació militar del 18 de juliol de 1936 contra el Gobern legítim "No va ser un cop d'Estat" i que la culpa de la Guerra Civil la va tenir la República. Ja se sap que hi ha destacades persones de la dreta i, per descomptat, Vox, que pensen que està justificat un aixecament militar si l'Executiu que ha sortit de les urnes no els agrada, no fa el que a ells els agradaria o, acceptem fins i tot , fa el que fa, però no ho fa tan bé com seria desitjable.

Plovia sobre mullat, perquè el mateix Casado va afirmar fa uns dies a la tribuna de Congrés que "la Guerra Civil va ser un enfrontament entre els qui volien una democràcia sense llei i els que volien una llei sense democràcia". Tan preocupat està per la competència electoral de Vox que acaba caient de cara en el revisionisme històric que defensa la ultradreta, ignorant les evidències i allò que sostenen els historiadors. El principal partit de l'oposició, que es declara demòcrata i d'Estat, hauria de tenir aquestes coses clares. Perquè ¿com pot donar-se aquesta concòrdia per la qual diuen advocar -i el patriotisme-, si no es respecta la veritat històrica i no estan tan sols d'acord entorn al que va passar fa 85 anys?-Potser seria arribada l'hora de més Matriotisme i menys Patriotisme ranci. Deia cofoi Casado. Quin luxez de ponencies, i el pobre noi tenia a la seva dreta i a l'esquerra a dos carcamals trabuitats, a dos idiotes explicant la historia plens d'ira i furia.

Mentre, Frances Marc-Alvaro, es pregunta: Què fa que un paio que va ser ministre de Suárez i formava part de l’ala liberal de la UCD hagi assumit amb ànsia bel·licosa les faules tòxiques de Pío Moa i altres drapaires del passat? Seria fàcil dir que hi ha gent que envelleix malament, però l’assumpte té més substància. On ha anat a parar aquell Camuñas alegre que la revista Interviú (que sempre portava una entrevista amb Carrillo i fotos de Nadiuska nua) i d’altres denominaven Nacho de Noche , quintaessència del polític transicional que sabia que els espanyols estaven tips dels fatxes i la caspa? Després d’uns idil·lis amb Vox, l’exministre torna al PP amb la bandera d’una nit que no té res a veure amb aquelles vetllades relaxades de la seva joventut suarista; ara es tracta de reeditar “la llarga nit”, negant-se a ell mateix per reprendre les coses en el punt en què les va deixar Blas Piñar, el notari que va ser –en paraules de Vázquez Montalbán– “cap visible de l’integrisme polític espanyol parafeixista”. El periple del Nacho crepuscular té alguna cosa de viatge al fons de la nit, amb permís de Céline, antisemita i col·laboracionista a més d’autor brillant. Mentrestant, Casado també viatja, però a un altre planeta...

PA FINS QUE S'ACABI LA LLENYA 22.7.21

 

Quan el seu besavi, Pere Dalmau, va comprar aquella casa de Rupià (Baix Empordà), el sospir de la Primera República acabava de deixar pas a la restauració borbònica i Catalunya es recuperava del final de la tercera de les guerres carlines. El Pere va pagar 4.000 pessetes per una casa de dues plantes ubicada just davant l’església del poble. I, al caliu d’un forn de llenya, va fundar el ‘Forn de Pa de Casa Dalmau’. El Pere va pastar mentre l’últim brot de còlera enterrava més de cent mil persones a Espanya, Barcelona preparava la seva Exposició Universal o Joan Gamper fundava el Barça. - Guillem Sánchez - elperiodico.cat/ca/

Mentre el seu avi, Joan Dalmau, agafant el relleu del Pere, era davant el foc d’aquell forn fix –o forn morú–, van caure la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República, que havia sigut una mica més que un sospir, i la Guerra Civil. El cine va deixar de ser mut i després de projectar-se només en blanc i negre. Pere Dalmau, el seu pare, va enfornar durant una dictadura franquista que va fixar el preu del pa de quilo i també del quilo de farina. Mentrestant, es va desencadenar la Segona Guerra Mundial, va arribar la televisió a Rupià i Neil Amstrong a la lluna. I Johan Cruyff va trepitjar per primera vegada el Camp Nou.

El besnet del Pere, el net del Joan i el fill del Pere és Josep Maria Dalmau i és qui ha mantingut el forn calent durant uns anys en què Catalunya recuperava les seves institucions, Espanya estrenava la democràcia i Barcelona celebrava uns Jocs Olímpics. Mentre el Josep Maria feia exactament el mateix que els seus antecessors, també es va estendre la plaga dels telèfons mòbils i de la Covid-19, gairebé tan mortífera com el còlera que va sobreviure el Pere. Durant els últims anys, els habitants de Rupià han començat a guanyar més diners allotjant hostes de la capital captivats per la bellesa del poble que cultivant el camp o matant animals. Quan s’acabi la llenya que li queda, després de més de 140 anys, el Josep Maria també deixarà de fer pa.  

Això de la llenya és literal. Fa pocs mesos, un editor va descobrir el seu forn –d’obra, massís, proveït de les mateixes comportes i eines que fa més d’un segle– i se’n va enamorar. Va prometre que tornaria aviat i el Josep Maria li va respondre que s’havia d’afanyar perquè estava a punt d’abaixar la persiana per sempre. Disposat a evitar-ho, l’editor va donar veus a les xarxes socials i l’eco va arribar fins a un restaurador de Girona que va conduir a Rupià i va convèncer el Josep Maria que li vengués el negoci. Com que el traspàs necessitava una mica de temps, el Josep Maria, de 68 anys i inscrit al programa de la jubilació activa de la Generalitat, va decidir donar-l’hi. I va encarregar un últim camió de llenya perquè la fleca que havia d’adquirir el nou propietari continués viva quan es formalitzés el traspàs. 

«Volia fer diferents tipus de pa i coses més sofisticades. I aquest és un forn de foc continu. Es fica la llenya i quan està calent es fica el pa. No dona per a més», diu el Josep Maria, mentre deixa una pala de més de 2 metres recolzada contra la paret per explicar per què el restaurador de Girona va canviar d’opinió. El forn no era el que ell buscava i el Josep Maria es va quedar amb les deu tones de llenya acabades de comprar. Va pensar que si la fleca havia funcionat durant més de 140 anys, podia continuar fent-ho fins que cremés l’últim d’aquells troncs. Va començar en aquell moment un compte enrere que acabarà d’aquí poques setmanes. 

D’aquella sentència de mort per incineració se’n va fer ressò l’Informatiu Costa Brava en una peça tendra, desacomplexada i rigorosa. Des d’aleshores, fins al Forn de Pa han peregrinat diversos periodistes. «Ens hem convertit en mediàtics», diu el Josep Maria, mostrant un somriure sorneguer que no amaga per on es passaria ell aquest concepte. «Ara que l’avi es mor, tothom a veure l’avi», parafraseja en una crítica indissimulada a l’olfacte periodístic. L’horari del Josep Maria és el dels veritables forners. Dorm poc més de cinc hores i els dissabtes es passa un dia sencer sense tocar el matalàs. Està cansat i, tot i que li farà pena posar l’últim tronc, no dramatitza: «Potser des de fora pot semblar especial el que faig perquè la gent ja no sap fer-ho, però per a mi és el més normal», explica enumerant els ingredients amb què fa el pa –farina, llevat, sal i massa mare– i l’estona que deixa reposar la pasta i la que després es passa dins del forn. 

Tinc un dubte sobre aquest tipus de forn 'moruno' i és que em sembla que no és del tot legal posar la llenya dins del forn, el que de fet, més que una avantatja és un inconvenient, costa molt encertar en la temperatura adequada i el pa no acaba de quedar bé, o cuit o cru, encara que primer s'hi posi la coca per adequar la temperatura. A Camallera hi ha un forn d'aquestes característiques. De fet, lo de la llenya, no ens enganyem és una necesitat arcaica, no deixa de ser un combustible per escalfar la sola del forn, que és l'important, aneu a buscar el pa a la Fleca M.Portell a Sabadell al carrer de Vila Cinca, és potser un dels últims llocs on es pot trobar un bon pa i sense necessitat de llenya, ni aldarulls innecessàris dels nous forners que són un bluff la majoria, com Turris sense anar més lluny.

El final de Casa Dalmau recorda en essència el conte de Jack London, ‘La ley de la vida’. Allà l’escriptor nord-americà relatava com una tribu d’esquimals havia de desprendre’s del més vell perquè retardava el seu avenç. Mig cec i desvalgut, el vell es quedava al costat d’una foguera, conscients tant ell com la tribu, que quan cremés l’últim tronc tot s’hauria acabat. 

PROPAGANDA, VIRUS I MANDANGA 21.7.21

 

A TV3, l’empresari David Madí fa dues afirmacions que ajuden a entendre qui som, on anem, d’on venim i com acabarem: “Els catalans tenim per costum pagar-nos els vicis” i “els mitjans es menjaran tota la mandanga”. El llenguatge no verbal de Madí traspua un domini del poder i un coneixement dels mitjans de comunicació que no correspon a la literalitat del que explica. Amb claredat i contundència, denuncia els abusos de l’Estat i dels alts funcionaris impunes. Però s’escapoleix quan les preguntes intenten aclarir els límits i la promiscuïtat estructural entre influència, assessorament i mecenatges patriòtics. La mandanga, dedueixo, deu ser tota la porqueria que fan circular les clavegueres de l’Estat, tan potents que l’activitat del clavegueram del país sense Estat acaba sent, en comparació, secundària (i, per descomptat, moralment excusable).

La presència de Madí a TV3 coincideix amb uns dies en què el Telenotíci es ha seguit la peripècia de Jordi Turull i la seva Marxa de la Gratitud reconvertida en Marxa (de proximitat) de la Llibertat. La notícia, que inclou moments de substància informativa gairebé domèstica, s’ha d’encabir en un sumari atapeït i dramàtic. Hi conviuen la convenció de Cs, amb una Inés Arrimadas que es refugia desesperadament en el concepte liberal, i les inundacions a Alemanya, tan greus que la cancellera Angela Merkel afirma que no existeix cap paraula en alemany per definir la devastació viscuda. I també les notícies sobre ingressos a les ucis.

Aquesta nit TV3 emetrà un reportatge sobre el president Pere Aragonès

La Generalitat oficialitza el temor que les ucis es col·lapsin d’aquí 10 dies. ¿És la mateixa Generalitat que, amb una eufòria incontinent, va tornar a cometre el mateix error de l’estiu passat? Sí. Si al principi de la pandèmia es repetia que el virus no respecta fronteres, ha quedat clar que és immune a la propaganda. L’ona expansiva de contagis a Catalunya és brutal. No solament afecta el nucli visible de les xifres oficials i els àmbits de màxima gravetat sinó diverses perifèries de damnificats, confinats, desactivats per uns protocols que, si mirem per la finestra, veiem com els turistes i sectors més feliços de la població indígena ignoren amb alegria, menyspreu i impunitat. No existeix cap paraula, ni en català ni en castellà, per definir la mena d’indignació –inútil– que provoca constatar les incongruències entre l’interès públic i l’aplicació de protocols més eficaços i justos. ¿Hi ha cap possibilitat d’evadir-nos aplicant la màxima de Madí de pagar-nos els vicis? Sí: avui TV3 emetrà el reportatge Pere Aragonès, el president més jove . O, si estem més desesperats, podem fer un karaoke amb el gran tema d’El Fary La mandanga . Preneu nota de la lletra, intensament espanyola: “Me voy pa la discoteca / a buscar mí chiriflú / Mirad si me pongo bien / que creo que soy Kung Fu / Lo mismo en Valladolid / Toledo que Salamanca / Todo el mundo baila ya / El ritmo de la mandanga”. Sergi Pàmies - lavanguardia.cat/

DE BARBERS I BARBERIES 21.7.21

Considero que tota existència humana està constituïda per una sèrie de proves iniciàtiques; l'home es va fent al fil d'una sèrie d'iniciacions conscients o inconscients. Buda, Jesús, Moisès, Confuci... que van entendre el món i es van forjar-se a si mateixos, fins al punt que es van sentir amb autoritat per ensenyar als altres! Però, com anaven a transmetre el seu saber, si cada home té el seu propi camí?. Així, tot i que el cristianisme aparegui dominat per la nostàlgia del paradís, només els místics aconsegueixen parcialment la restauració paradisíaca: amistat amb els animals, ascensió al cel i trobada amb Déu. La mateixa situació es dóna en les religions arcaiques."- Mircea Eliade.

He pensat en aquestes reflexions de Eliade a ran del barber del barri, be, un dels barbers. No se com es diu, és marroquí, i molt creient. Ahir em va clavar un rotllo sobre que Espanya tenia problemes i anava malament perquè havia gosat molestar al Marroc, el país Sagrat, igual que Alemanya o Cuba. Li vaig comentar que em sorprenia que sent un país Sagrat tractes tan malament als seus habitants i permetés que el governes un corrupte consumat com el monarca alauita. No tenia ganes de discutir sobre religió, perquè em molesta i penso que és una batalla perduda, no puc lluitar contra la fe dels creients, jo que no en tinc ni un bri. Sí! sóc un ateu Gràcias a Déu.

Els barbers com el futbol són descomplicats. N'hi ha uns altres al barri, aquests tenen tot el sant matí posada la ràdio o una gravació amb els monòtons resos en un bucle. Però la meva aversió als barbers ve de la infantesa, del barber que hi havia al carrer de Campmany, darrere de Cal Gambús. Per començar era un barber amb perruquí, però no es tractava d'un perruquí qualsevol, No! era com una ensaïmada que es posava al cap i gairebé mai en la posició adequada. L'home a més, tocava la trompeta quan no tenia clientela o simplement parava de tallar els cabells o d'afaitar si li venia la inspiració. Si passava alguna noia pel carrer (no massa transitat) deixava la feina i sortia a veure-li el cul, segons ell, era un expert en culs de senyoretes. Per descomptat, tenia revistes eròtiques dins d'un diari corrent, un clàssic de l'època. Tenia un altre costum molt escampat en el món dels talladors de cabells, quan parlava d'algun tema apassionant, futbol, toros, o dones, (la política es tocava poc en aquells temps), deixava de tallar els cabells i s'embrancava en reflexions peregrines, a més i per acabar-ho d'adobar quan parlava salivava i gairebé havies de posar-te el paraigua per protegir-te. Una joia, una perla de qui no recordo el nom, ni ganes.

SI FA NO FA 20.7.21

Avui fa 52 anys que Neil Armstrong  va trepitjar la Lluna. Milions de persones han evocat immediatament com ho van viure aquell 1969 i la frase "Un petit pas per a l'home però un gran pas per a la humanitat". A mi em va quedar gravat fa anys un poema deliciós de Martí i Pol que rebaixa les temptacions llunàtiques. Diu així: 

El trobo memorable perquè escenifica amb senzillesa quotiodiana la magnitud de les fites entre l'ambició i la necessitat de tocar de peus a terra, entre la transcendència i la rutina. La humanitat progressa a base de grans gestes i petites proeses, a cops d'efecte i a cops d'escombra. Això en el millor dels casos: quan avança, quan els passos són endavant. Hi en pensat avui en veure als Bezos Brothers, donant un tomb per l'espai d'onze minuts. No crec que en Miquel els hi haguès dedicat cap poema. Ni en Miquel, ni en Martí, ni en Pol.

BARCELONA, CIUTAT MORTA 20.7.21

A la una de la matinada, tancament de l'oci nocturn. Aquest és el vesper en què s'ha ficat Albert Batlle, tinent d'alcalde de Seguretat de Barcelona. Batlle, es va plantejar la ciutat poscoronavirus. "No sé per què hem de tenir la ciutat amb activitat fins a les 3 o les 4 de la matinada", va afirmar.

I és clar, li ha caigut la de Déu es crist, per manifestar una intenció que com a mínim caldria analitzar-la i discutir-la, perquè ha manifestat una obvietat, la nit és per dormir, per descansar, el concepte d'oci nocturn, si es mira bé, no té cap sentit, al menys en una societat avançada i civilitzada. Diu Emma Riverola en el seu areticle i amb qui avui no estic gens d'acord: 

"Perquè l'oci nocturn forma part de la nostra vida, de la nostra manera de relacionar-nos, de la nostra cultura i, en definitiva, de la nostra llibertat. Perquè tancar obligatòriament a la una significaria convertir els carrers en un immens botellón, o també vol imposar el toc de queda de manera perpètua? els problemes d'ordre públic no se solucionen expulsant als veïns dels carrers a hores prematures. o, sí, se solucionen, però en règims molt diferents a el nostre. Perquè matar la nit de Barcelona seria donar l'estocada a la ciutat".

I no estic d'acord perquè aquest paisatge nocturn que ella dibuixa ja ha mort, o poc li falta, on el 60% de les discoteques i llocs d'oci han tancat en els últims anys, mentre els cinemes agonitzen, i el 'botellon' és el que campa al seu aire, i si alguna cosa hi ha fàcil de controlar i erradicar, és el 'botellón', només cal posar-se mans a l'obra i dissuadir amb exemplaritzants sancions. A Madrid els busquen amb drones i sinó sempre hi ha algun veí que denuncia aquests actes primitius que la pandèmia ha reactivat, però que alhora ha condemnat. Matar la nit seria donar una estocada a la ciutat, diu Riverola, és que ja és morta la ciutat senyora, Barcelona a la nit es una ciutat morta i el que hi ha actualment son zombies eixelebrats. I no passa res, la nit confón com deia el filòsof Dinio, y mentre: la ciutat dorm, sense sorolls ni aldarulls, seria més que un desig, una realitat.

Una de les lliçons que no hem après d'aquesta pandèmia, és que tenim de viure d'una altra manera, lluny dels feliços anys vint que se'ns deia i més a prop dels anys quaranta, necessitem ordre en les nostres vides, sacrifici, sobrietat, adaptar els horaris de dinars, sopars i descans a la nova realitat. Viatjar menys o fer-ho més a prop. Tota una manera de vida, de viure, esbojarrada i onerosa ha de desaparèixer, i no passarà res, tancaran els que hagin de tancar i obriran altres, i segurament si som capaços d'entendre-ho, tindrem una societat més civilitzada, més culta i més preparada per sobreviure als temps difícils que vénen, i no per aixó, més avorrida.

Per acabar, deixeu-me recòrrer al mestre Fuster: "No tothom és capaç d'avorrir-se. El tedi exigeix una tècnica refinada i una predisposició personal ben particular". Una persona avorrida acaba fent més coses que una que no ho està, precisamente per que està avorrida, i es pot dedicar entre altres coses, a badar.