Considero que tota existència humana està constituïda per una sèrie de proves iniciàtiques; l'home es va fent al fil d'una sèrie d'iniciacions conscients o inconscients. Buda, Jesús, Moisès, Confuci... que van entendre el món i es van forjar-se a si mateixos, fins al punt que es van sentir amb autoritat per ensenyar als altres! Però, com anaven a transmetre el seu saber, si cada home té el seu propi camí?. Així, tot i que el cristianisme aparegui dominat per la nostàlgia del paradís, només els místics aconsegueixen parcialment la restauració paradisíaca: amistat amb els animals, ascensió al cel i trobada amb Déu. La mateixa situació es dóna en les religions arcaiques."- Mircea Eliade.

He pensat en aquestes reflexions de Eliade a ran del barber del barri, be, un dels barbers. No se com es diu, és marroquí, i molt creient. Ahir em va clavar un rotllo sobre que Espanya tenia problemes i anava malament perquè havia gosat molestar al Marroc, el país Sagrat, igual que Alemanya o Cuba. Li vaig comentar que em sorprenia que sent un país Sagrat tractes tan malament als seus habitants i permetés que el governes un corrupte consumat com el monarca alauita. No tenia ganes de discutir sobre religió, perquè em molesta i penso que és una batalla perduda, no puc lluitar contra la fe dels creients, jo que no en tinc ni un bri. Sí! sóc un ateu Gràcias a Déu.

Els barbers com el futbol són descomplicats. N'hi ha uns altres al barri, aquests tenen tot el sant matí posada la ràdio o una gravació amb els monòtons resos en un bucle. Però la meva aversió als barbers ve de la infantesa, del barber que hi havia al carrer de Campmany, darrere de Cal Gambús. Per començar era un barber amb perruquí, però no es tractava d'un perruquí qualsevol, No! era com una ensaïmada que es posava al cap i gairebé mai en la posició adequada. L'home a més, tocava la trompeta quan no tenia clientela o simplement parava de tallar els cabells o d'afaitar si li venia la inspiració. Si passava alguna noia pel carrer (no massa transitat) deixava la feina i sortia a veure-li el cul, segons ell, era un expert en culs de senyoretes. Per descomptat, tenia revistes eròtiques dins d'un diari corrent, un clàssic de l'època. Tenia un altre costum molt escampat en el món dels talladors de cabells, quan parlava d'algun tema apassionant, futbol, toros, o dones, (la política es tocava poc en aquells temps), deixava de tallar els cabells i s'embrancava en reflexions peregrines, a més i per acabar-ho d'adobar quan parlava salivava i gairebé havies de posar-te el paraigua per protegir-te. Una joia, una perla de qui no recordo el nom, ni ganes.