El costum de fer anotacions al marge als llibres permet imaginar la creació d’un nou gènere: la novel·la d’un autor amb comentaris al marge d’un altre - Jordi Puntí

El món es divideix entre els que subratllen els llibres i els que no, mai de la vida. I entre els que subratllen també hi ha variants: els que només ho fan amb llibres propis i els malànimes que subratllen els de la biblioteca; els que només subratllen i els que fan anotacions al marge; els que es limiten a fer-ho amb la discreció d’un llapis i els que prefereixen el to contundent de la tinta d’un bolígraf... I no parlem dels insensats que fan servir el retolador fosforescent, fúcsia o groc —aquell atac cromàtic.

De les anotacions, dibuixos o senyals que els lectors fan als llibres, els estudiosos en diuen marginalia, i són interessants sobretot quan es tracta de lectors privilegiats o de noms històrics. ¿Què subratllava Churchill als seus llibres, per exemple? ¿I Susan Sontag? Són detalls que ens poden ajudar a entendre l’obra d’un autor, esclar, però que en alguns casos també ens empenyen a la xafarderia, el fetitxisme o les lectures inesperades. Aquests dies s’ha fet viral un fil de Twitter sobre la qüestió: als Estats Units, una noia va comprar una novel·la de Charles Bukowski en una llibreria de segona mà. Un cop a casa, en llegir-lo, va descobrir que una lectora anterior havia fet comentaris a l’estil sempre groller i transgressor de l’autor. De sobte, les seves paraules iròniques i crítiques afegien un nou nivell de lectura i, en part, ridiculitzaven Bukowski. “Aquest paio està com un llum”, escrivia al costat d’una frase, o “vés a fer teràpia, sonat”, deia en un altre lloc. Era com si estigués parlant amb ell directament, de tu a tu.

Fa uns anys, El País Aguilar va fer un experiment similar: publicava reculls d’articles de columnistes com Manuel Vicent, Maruja Torres o Javier Marías, i els deixava un espai al costat perquè hi afegissin —escrits a mà per ells mateixos— comentaris explicatius o fotetes sobre allò que havien escrit temps enrere. En alguns casos les postil·les tenien interès, en d’altres eren insubstancials, un tic comercial que jugava amb la sensació d’haver-te acostat a l’autor, només perquè et deixava llegir comentaris fets a mà en tinta blava.

És possible, doncs, que les anotacions al marge donin una nova lectura als llibres. Si hi afegim que, des del seu naixement, l’art de la ficció no ha parat d’experimentar, podem imaginar-nos la creació d’un gènere nou: la novel·la d’un autor amb comentaris al marge d’algú altre, un lector-autor, diguem-ne. D’intents ja n’hi ha hagut, i molt bons, com el llibre-objecte que l’any 2013 van publicar Doug Dorst i el cineasta J.J. Abrams amb el breu títol de S. (busqueu-ne imatges a Youtube, és meravellós i intraduïble). Se m’acuden, però, alternatives més juganeres: ¿qui no tindria curiositat, per exemple, per llegir un clàssic com La metamorfosi, de Kafka, amb les conegudes anotacions de Nabokov? ¿O La mort i la primavera, de Rodoreda, amb els comentaris al marge que algú demanaria a Ali Smith, per exemple? Sembla complicat, però tot és posar-s’hi, editors. I no nomès pots trobart-te amb paraules anotades a un llibre, fins i tot t'hi pots trobar una carta.