Jorge, 46 anys i negacionista declarat, va confirmar amb una PCR que els vòmits i la febre que tenia eren a causa del coronavirus. Fa 15 dies que és a l’uci de l’Hospital La Fe de València. La seva germana Elena ha explicat el seu cas a el periódico en l'article que podeu llegir a continuació. Farien be donar la máxima difusió a aquesta noticia, a veure si els negacionistes agafen consciencia del perill en que estan ells i el mal que poden fer a altres, i es vacunen d'una vegada.

Tinc por, Elena, que per haver sigut un cafre ara no puguem frenar això. Aquesta setmana ha sigut de cop una de les meves lliçons de vida més grans. Passar molt temps a Twitter, etcètera, m’havia radicalitzat a l’extrem. Tant de bo m’hagués vacunat». Aquest whatsap me’l va enviar el 13 de juliol passat el meu germà Jorge, 46 anys i negacionista declarat, després d’haver confirmat amb una PCR que els vòmits i la febre que tenia eren a causa del coronavirus. Dies després ingressava a l’hospital. Se’n hi va anar amb l’ordinador i una maleta carregada de llibres, sense sospitar que en pocs dies li induirien el coma perquè era necessari intubar-lo per salvar-li la vida.

Avui fa 15 dies des que és a l’uci de l’Hospital La Fe de València en estat «d’extrema gravetat». De fet, el ventilador no ha sigut suficient i l’han hagut de connectar a una màquina d’últim recurs anomenada ECMO, que els metges descriuen com a «molt agressiva» per les seves possibles complicacions, i que serveix per oxigenar la sang fora del cos i intentar, així, donar temps als pulmons perquè es recuperin. Aquest virus és així de traïdor: en qüestió d’hores va passar de creure que aviat tindria l’alta a complicar-se amb una gravíssima pneumònia bilateral. Els metges ens han explicat que hi ha un moment, que sol produir-se entre 7 i 10 dies des de l’inici dels símptomes, en què a algunes persones, no se sap per què, se’ls desenvolupa un sobtat procés inflamatori pulmonar que no poden aturar.

Ara només ens queda esperar... En el millor dels casos ens enfrontarem a uns mesos d’angoixa, amb el telèfon enganxat dia i nit, amb molts alts i baixos i moments de tensió. En altres escenaris, prefereixo no pensar-hi. El Jorge i jo ens havíem enfrontat un munt de vegades pel tema de la Covid. De fet, era per l’únic que discutíem. Ell, que a l’inici de la pandèmia vivia atemorit, de sobte va fer un gir i es va contagiar d’un virus invisible i molt perillós: el de les teories que neguen l’existència de la Covid o en relativitzen els efectes. Escoltava presumptes gurus que presumien de manejar informació privilegiada: dades econòmiques i socials fora de l’abast de la resta dels mortals, científics inclosos. Després va sortir la vacuna i, en aquesta mateixa línia, es va negar a posar-se-la. Fins i tot va intentar que la resta de la família, inclosa la meva mare de 84 anys, tampoc se la posés.

No m’oblido dels seus ulls espantats i suplicants quan li van dir que almenys passaria 15 dies a l’uci. El que hauria donat en aquell moment per haver-se posat aquesta vacuna que va menysprear. Per a ell ja és tard. La seva sort està tirada i ja només depèn de Déu i dels sanitaris que es desviuen des de fa mesos per combatre una pandèmia que alguns incauts encara s’entossudeixen a negar. No tinc forces ni ganes per entrar en polèmiques passades: que si és una vacuna no prou provada, que si hi haurà futurs efectes secundaris, que si ha complert els postulats de Koch... Crec que és necessari aïllar-se de tot el soroll que bull a les xarxes per adonar-se que la realitat és ben senzilla: la Covid-19 mata i les vacunes salven vides. Potser no frenen totalment els contagis, però sí que eviten acabar a l’uci. I això és més que suficient.

Si estàs llegint això i en encara tens dubtes, només et demano que t’ho replantegis. És veritat que el percentatge de persones a qui se’ls complica és petit, sobretot entre els més joves de 50 anys, però l’estadística és la ciència que diu que, si el teu veí té dos ferraris i tu cap, cadascun de vosaltres condueix un flamant esportiu. Menys del 5% dels malalts Covid ingressen a l’uci, però per al que li toca, el percentatge és del 100%. I, tot i que et sembli llunyà, hi ha gent a qui li toca. Persones, com el meu germà, que es creien immunes: jove, fort i sa. I es pateix molt. Pateixen els pacients i pateixen les famílies, que malviuen mesos amb el cor encongit desitjant que no hi hagi trucades a deshora. El Jorge no pot dir-t’ho ara, però t’ho dic jo en nom seu: sisplau, no ho dubtis i vacuna’t.