La teocràcia de la salut és ja una realitat. El cercle s'ha tancat. Del govern dels clergues al de les bates blanques i, pel mig, un parèntesi de llibertat que en termes històrics ha durat més aviat poc. Necessitem certeses. En el passat niaven en els baixos de les sotanes. Ara caminen amagades entre les bates blanques de metges i epidemiòlegs. - Josep Martí Blanch

Ens conforta i tranquil·litza que algú ens digui com viure. Ens estalviem la presa de decisions, evitem haver de gestionar riscos de manera individual i, el més important, podem assenyalar a l'heretge, a qui es salta el ritual, i convertir-lo en l'origen de tots els mals. Cal sortir a marcar les seves cases amb creus: Aquí viu un no vacunat! Aquí viu un crític amb la mascareta! Aquí està el pitjor de tots, el que visita al seu pare de 80 anys i el besa i acarona!. Sempre de fons la negació de la mort. En el passat funcionava la promesa de la vida eterna, que imposava a canvi condicions severes durant la vida mundana. En el present, capats per a la transcendència, la promesa és la negació de la mort amb el fals esquer de viure per sempre; però no en el més enllà, sinó en el més ençà.

Venim de lluny i això d'ara és només un fi de festa. Comencem amb l'obsessió per l'alimentació, per la pràctica de l'esport, per la florida de la indústria de l'enrajolat estètic dels cossos. Eren només senyals, pistes parcials del que se'ns venia a sobre. La pandèmia ha eliminat les últimes prevencions i ens ha permès creuar la meta. El punt d'arribada no és altre que la construcció d'un paraigua mental en què la mort només és possible si prèviament hem fet alguna cosa malament. Respirar massa CO2, fumar, treballar en excés, patir, apostar per una dieta inconvenient, dormir poc o massa, ser sedentari, no practicar ioga, beure pocs sucs d'hortalisses, o -des de fa un any i mig- no sacrificar suficients bens al déu de la pandèmia per aplacar la seva ira definitivament.

La mort ja no és una fatalitat ni una desgràcia. És un càstig evitable si no persistim en pecar contra la nostra salut. Les antigues teocràcies prometien vida després de la mort. Les modernes van més enllà: vida sense mort. Hi ha més mentida provada en les segones que en les primeres.