UN ACUDIT DE JUEUS

 

Entre les moltes històries que aquests dies ens arriben d’Afganistan, n’hi ha una que, malgrat el context dramàtic, meravella pel caràcter del protagonista, un home realment tossut. Encara que hagin arribat els Talibans, Zebulon Simontov, l’últim jueu d’Afganistan, diu que no se’n vol anar del seu país. Nascut en una petita comunitat jueva de Herat, viu a Kabul i té cura de la sinagoga on ha “defensat amb orgull la religió de Moisès”. En els seus seixanta anys de vida, ha vist de tot: quatre canvis de règim, dues guerres. Es va amagar un temps al Tadjikistan, però va tornar. Els talibans li van saquejar el seu negoci de catifes; el van arruïnar. Des d’aleshores, l’ajuden els seus veïns musulmans. De fet, si no se’n va és, segons diu, a causa dels deutes que té amb aquests veïns.

Que enmig de la tragèdia afgana, un jueu digui que es queda pels deutes que té amb els veïns musulmans, mereix atenció. Zebulon ha vist marxar tota la seva gent. Els jueus estaven arrelats a Afganistan des de feia, com a mínim, 1.500 anys (uns historiadors sostenen que hi van arribar molt abans, durant la deportació assíria dels israelites). Dels 5.000 jueus que hi vivien el 1948, en van quedar uns 300 en temps dels soviètics. Fins la família de Zebulon se’n va anar. Només van quedar Isaac Levi i el mateix Zebulon Simontov. No es podien veure. S’odiaven tant que es van denunciar l’un a l’altre als talibans. Aquesta singular enemistat va ser immortalitzada per Josh Greenfeld a Els dos últims jueus de Kabul , estrenada a la sala La MaMa de Nova York (2002).

Quan Isaac Levi va morir, Zebulon Simontov, amb precisa asseveració matemàtica, va lamentar: “La meitat dels jueus d’Afganistan se n’ha anat amb ell”. Ara se les haurà de veure altra vegada amb els talibans. És de bona fusta, confiem que se’n surti. La història d’aquella enemistat no pot sorprendre als que coneixen l’humor jueu, sempre finíssim. Un vell acudit explica, precisament, que dos jueus naufraguen en una illa deserta. Els veu un transatlàntic, que envia una llanxa a rescatar-los. En arribar a l’illa, els mariners veuen tres construccions. “Què són?”, pregunten. Un dels nàufrags contesta: “La primera és la meva sinagoga, la segona és la seva sinagoga. Ni ell ni jo anem mai a la tercera”. Antoni Puigverd - lavanguardia.