La versió catalana del moviment avantguardista Da-da, que en aquells anys es produia a Suïssa i França, i que després desembocaria, en bona part, en el surrealisme, fou la Colla de Sabadell. Però la Colla de Sabadell és un grup sense manifestos ni propòsits solemnes, són uns joves que sobretot es diverteixen i es lliuren de manera desenfadada, menyspreant les limitacions provincianes de la burgesia conservadora de la qual són fills, a la creació d'una cultura artística i literària nova, fresca, que fa de l'humor l'antídot d'un encarcarament, de la provocació una ruptura renovadora i del sarcasme i la ironia formes pràctiques d'intel·ligència. Però, sobretot, la diferència més important que hi ha respecte d'aquells moviments és que la Colla s'insereix en un corrent polític, en el seu moment històric, i no se'n situa fora, sinó que participa i lluita per la construcció d'un país modern. Els Da-da són joves que practiquen l'humor absurd per desesperació, que s'han deslligat de la barbàrie i la buidor moral d'un món en guerra del qual són víctimes molts d'ells, com el fundador Tristan Tzara, refugiats i fugitius-, que pretenen enderrocar una societat dominada pel poder de la mentida i la falsedat, amb un art putrefacte, hipòcrita per deshumanitzat. Els integrants de la Colla, en canvi, creuen en la cultura com a motor social i espiritual d'un país, Catalunya, que cal construir. Aquells són destructors decebuts, aquests són constructors entusiastes; aquells són apàtrides, aquests són patriotes tan apassionats com crítics. 

Una mostra d'això, per si calia, són les ja esmentades Edicions de La Mirada, que la Colla endegà l'any 1925 al Marquet de les Roques, una masia al peu de Sant Llorenç del Munt, propietat de la família Oliver (que encara avui es conserva i és escenari de trobades i actes culturals i poètics), on van reunir un grup d intel lectuals que amb Carles Riba, Josep Carner i Guerau de Liost al davant apadrinaren el projecte d aquests iconoclastes. Edicions de La Mirada editarà títols tan importants per a la nostra literatura com Els fruits saborosos de Carner, les Estances de Carles Riba, la Vida de Manolo, de Josep Pla o la Judit de Josep Maria de Sagarra, abans de passar, el 1935, a formar par de l Editorial Proa. De tot allò, de l'entusiasme juvenil, de la convicció que la cultura era l'autèntic camí que havia de dur el país a la plenitud i la llibertat, en queda, doncs, memòria, que ni la guerra d agressió ni la posterior inducció a l amnèsia col lectiva han pogut esborrar. Alguns d aquells joves desaparegueren del panorama cultural massa aviat, d altres, des de l'exili o des de l'interior a la que van poder continuar donant mostres de vida i d'esperança en aquella patria tan petita/que la somnio completa, com va escriure en emocionants versos magistrals Joan Oliver-Pere Quart uns anys després. 

Però, s'ha mort, aquella empenta? Aquella manera de ser ha desaparegut? No, de cap manera. Podríem dir que es va mantenir latent i oculta, fins que va poder donar mostres de vida, amb gestos d'una certa timidesa primer, i amb descarat atreviment després. A Sabadell la tradició de la Colla dels anys vint ha tingut una certa continuïtat. El més important de remarcar, sobretot pel valor històric i cultural que té, en permetre retrobar els textos i conèixer els autors de la Colla, és la creació de la Fundació de La Mirada, una entitat que des de l'any 1989 manté viu l'esperit, recull material i documentació de l'època i ens transmet la veu modèlica dels Trabal, Obiols, Oliver, Folguera i molts dels qui intervingueren en aquella apassionant aventura cultural i en aquells temps tan convulsos. A més, però, i en un altre aspecte, a la ciutat, de tant en tant, potser a manera de recordatori perquè no s'oblidés qui som, han anat apareixent iniciatives literàries i culturals continuadores d'aquell model. A mitjans dels setanta, per exemple, un anònim grup de joves, segurament entroncat amb la poesia, repartí uns misteriosos pasquins indicant als vianants que Avui, els urinaris tanquen a les cinc. I per aquella època aparegué, dins del petit estany.de la Plaça del Gas, un automòbil en remull, voltat per un enfilall de sardines, que recordava, vagament, un dels concursos de trencar fanals endegats pels de la Colla als anys 20. Més endavant, i d'una manera ja més directament lligada a aquella tradició, s'edità la revista avanguardista Èczema, de la mà de Vicenç Altaió, que segueix fidel a aquella línia multidisciplinar i que s autodefineix com a traficant d idees, un ram a què de ben segur Trabal s'hauria inscrit. I han aparegut altres formes de provocació, com la publicació, a finals dels setanta, d'un apòcrif Diario de Sabadel (amb una ela, sic), que adoptant exactament el format, la tipografia i els titulars del Diario de Sabadell d'aleshores, va sortir un dilluns dia que l'oficial no es publicava- als quioscos per anunciar a grans titulars el segrest de la filla de l'alcalde Farrés i les diferents conxorxes internes de les formacions comunistes d'aleshores, tot amb noms i cognoms a penes dissimulats. Aquesta és, segurament, una de les més clares herències de la Colla que conduí aquell mateix diari, abans que el franquisme hi enclastés el yugo y las flechas que fins fa ben poc lluia. Una herència, però, que també es pot atribuir a la publicació del 1980 The love's of Carmen, guia de xafarderia d'un únic número, que jo sàpiga. I en els darrers temps, els integrants de La sèpia verda, col·lectiu de difícil adscripció, amb publicacions esporàdiques i recitals i accions poèticoprovocatives de què gairebé no deixen mai constància escrita. O la revista Ordint la trama, veritable flagell durant 8 anys, fins al 2009, del poder establert a l'ajuntament. O l'anual Diccionari llufístic, (amb el suplement Diccionari de DisBustos) publicat durant uns quants anys pels volts del dia dels innocents, amb un seguit Fragment del Diccionari de Disbustos, editat el 2001 per la revista Ordint la Trama d'al lusions a gent pública i a fets locals repatanis, sempre ridiculitzant unes autoritats municipals amb innegable tendència a la mediocritat i la sospita. O també uns creatius i anònims Escamots Beu i Oblida, que fins als primers anys del mil·leni ompliren la ciutat d'etiquetes adhesives escrites a mà i amb retoladors, amb comentaris i crítiques contra tot i tothom, sota les sigles EBO/EE, amb les quals dibuixaven un porró i una estelada, que anaren seguits d una versió modernitzada dels adhesius rodons antinuclears amb la llegenda canviada dient Estil Bustos? No gràcies!, que provocà un autentic rebombori policial i ciutadà. I moltes altres iniciatives més o menys breus, més o menys contundents, que mantenen viu l esperit d'una part de la ciutat, que mostren l'existència de gent que vol tornar a somoure la vida anodina, que no es conforma amb l'aparent bassa d'oli d un món falsament ordenat. Gent que, com deia al principi, recorre a la tàctica de la guerrilla cultural i recupera l'alè de la Colla per escapar del políticament correcte, de la putrefacció instituïda. Perquè ara, com ahir, encara Estem voltats de poca-vergonyes! - Antoni Dalmases. revista 'el procés'.

El documental sobre la història de la Colla de Sabadell, 'Estem voltats de pocavergonyes!', es va estrenar el 27 de novembre de 2019, a les 19.30 h, als cinemes Imperial de Sabadell, amb entrada lliure.