L'exili, a part de la negació de la llibertat pàtria és el pitjor càstig per a un intel·lectual compromèsperò no se li ha de retreure aquest fet, car des de l'exili es poden resguardar els vincles i els sentiments patris, que permetran ser mantinguts i retrobats en recuperar la llibertat. En aquest sentit, hi ha el cas de Francesc Trabal, sabadellenc, periodista, novel·lista i humorista, exiliat a Xile, addicte a l'optimisme de pensar que tornaria aviat. Explica Sergi Pàmies en el seu article a la vanguardia, que Trabal, en els seus anys d'exili a Santiago de Xile, portava sempre al damunt les claus de casa seva a Sabadell per sentir que l'absència i la distància eren provisionals.

Francesc Trabal va morir a Santiago, diuen que d'enyorança, on va ser enterrat suposo que amb les claus de la seva casa de Sabadell a la que mai va poder tornar. Els ciutadans afganesos exiliats aquests dies no crec que s'hagin endut les claus de casa seva, ates ja saben que mai més podran tornar. Aquesta és la diferència entre els exiliats polítics i els exiliats civils, els més perjudicats per aquestes desfetes, en els que l'exili es manifesta amb tota la seva cruesa.