La voluntat de Jordi Pujol i Soley era molt clara, Convergència, la seva Convergència era més que un partit, més que unes sigles, més que uns dirigents i uns militants. Convergència era el país, el seu país. Convergència c'est moi. Pujol no era el líder d’un partit, era el pare de Catalunya, el que ens renyava per no ser prou bons catalans, ell, Pujol, com Perot, lo lladre, pel que hem vist i sabut més tard. Més enllà de les sigles, aquesta idea grandiloqüent d’assimilació continua present. Ho està quan Juntsxcat pretén imposar membres del partit que no formen part del Govern a la taula de diàleg. Ho és quan, de manera pesada, qualsevol dels seus o de la seva galàxia, exclou de la seva concepció de Catalunya tot aquell que no senti la necessitat imperiosa de la independència, quan abona la idea que els catalans no sobiranistes són una cosa aliena, quan no directament traïdors, venuts a la causa espanyola, botiflers menyspreables.
Catalunya els pertany, ho això creuen. Recordeu les paraules de Marta Ferrusola quan passà a Governar el tripartit: "Com si ens haguessin entrat a robar a casa". La "mare superiora" del clan Pujol va deixar anar aquesta frase quan va veure a Pasqual Maragall passejant pel pati dels Tarongers acompanyat dels Carod-Rovira, Saura i altres malfactors que s'havien atrevit a fer un pacte contra natura per governar la Generalitat, tot i que l'astut hereu Mas havia guanyat les eleccions. Marta Ferrusola: Aixó és una dona, - deien -, marededéu.
Igual que la d'Aznar, l'ombra de Pujol és allargada, els seus hereus, com l’amo delirant, es consideren lliures per fer amb la seva propietat el que els rota. Fins i tot menysprear les seves institucions, jugar alegrement amb el seu prestigi i descuidar les seves necessitats. Una herència convertida en caricatura. La seva prepotència només convida més catalans a sentir-se més ben representats per l’altre costat de la taula, vol dir doncs, que acabarem per acceptar a ERC com animal de companyia pel viatge enlloc. Quin remei. Hi ha algú més?
A esta tabla hay muchos mártires, fantasmas que no asumen que tienen que pasar la luz. Convidados de piedra. Aragonés lo tiene difícil,trabajar con tanto muerto político y mártires de la patria a sus espaldas.
ResponEliminaPor otra parte siempre hay recambios políticos, como animales de compañía
En la mesa de ayer, habia 2 miembros de ERC y 4 del Gobierno. Quedaron de acuerdo en que no estaban de acuerdo en nada; mientras, Sánchez se tomaba un café con hielo con Salvador Illa en el Fornet.
ResponEliminaHay un señor que viene los miércoles y los viernes a TdC de Barcelona desde Girona. Vive a pocos minutos de la estación de tren. Dice que Girona/Sants es justo una hora y el metro, de Sants a Liceo, vente minutos.
ResponEliminaA lo que voy. Le estoy enseñando a la cortadora de fiambres y las raciones que se ponen por bocadillo, los bocadillos diarios que se hacen para tentempié (unos cuatrocientos) y las separaciones que hay entre cristianos y musulmanes). Bien, este señor, que es una bellísima persona por cierto, es pujoliano hasta la médula, y me decía el otro día que "la "puta" és ella, que és una mala dona i solsament el guia l´ambició; que ell mira per Catalunya , pero ella l´ agraden els calers i veia que él, el seu home, no estalviava res, i tot per el país i res per a casa, i que la seva influencia per treure els calers de Florenci és la base de tot el que ha passat" (sic).
Y este es el pensamiento general de las personas en la Catalunya interior, que la culpa es de ella y que él es un héroe, y que si ha hecho cosas no muy buenas es por la influencia de ella. El es inocente de toda causa.
Es muy curioso, pero es tal como lo describo. Ella , como la del obispo de Solsona, es el Diablo. Ellos los tentados.
Salut
Ja ho sé que la dolenta és ella, però ell és més que un calssases, recorda Banca Catalana i el Palau, aquí no hi ha innocents, i la gestió de Pujol, el pare de la Patria, ha fet molt de mal a molta gent, entre ells a mi, que era Pujolià fins al moll de l'os.
ResponElimina