La voluntat de Jordi Pujol i Soley era molt clara, Convergència, la seva Convergència era més que un partit, més que unes sigles, més que uns dirigents i uns militants. Convergència era el país, el seu país. Convergència c'est moi. Pujol no era el líder d’un partit, era el pare de Catalunya, el que ens renyava per no ser prou bons catalans, ell, Pujol, com Perot, lo lladre, pel que hem vist i sabut més tard. Més enllà de les sigles, aquesta idea grandiloqüent d’assimilació continua present. Ho està quan Juntsxcat pretén imposar membres del partit que no formen part del Govern a la taula de diàleg. Ho és quan, de manera pesada, qualsevol dels seus o de la seva galàxia, exclou de la seva concepció de Catalunya tot aquell que no senti la necessitat imperiosa de la independència, quan abona la idea que els catalans no sobiranistes són una cosa aliena, quan no directament traïdors, venuts a la causa espanyola, botiflers menyspreables.

Catalunya els pertany, ho això creuen. Recordeu les paraules de Marta Ferrusola quan passà a Governar el tripartit: "Com si ens haguessin entrat a robar a casa". La "mare superiora" del clan Pujol va deixar anar aquesta frase quan va veure a Pasqual Maragall passejant pel pati dels Tarongers acompanyat dels Carod-Rovira, Saura i altres malfactors que s'havien atrevit a fer un pacte contra natura per governar la Generalitat, tot i que l'astut hereu Mas havia guanyat les eleccions. Marta Ferrusola: Aixó és una dona, - deien -, marededéu. 

Igual que la d'Aznar, l'ombra de Pujol és allargada, els seus hereus, com l’amo delirant, es consideren lliures per fer amb la seva propietat el que els rota. Fins i tot menysprear les seves institucions, jugar alegrement amb el seu prestigi i descuidar les seves necessitats. Una herència convertida en caricatura. La seva prepotència només convida més catalans a sentir-se més ben representats per l’altre costat de la taula, vol dir doncs, que acabarem per acceptar a ERC com animal de companyia pel viatge enlloc. Quin remei. Hi ha algú més?