La periodista biscaïna Olatz Vázquez ha mort a casa seva, als 27 anys, a causa del càncer gàstric que li va ser diagnosticat el juny del 2020, segons informa la cadena SER. Al llarg d’aquests mesos, Vázquez va denunciar en mitjans de comunicació i xarxes socials ser una víctima col·lateral de la pandèmia de Covid-19: l’estat d’alarma de l’any passat va retardar uns mesos l’endoscòpia en què li van diagnosticar, més tard del que tocava, un tumor maligne a l’estómac. Però fins abans de la pandèmia, la jove havia estat gairebé un any sotmetent-se a proves en què els metges no van aconseguir trobar la seva malaltia.

«Per la pandèmia s’han diagnosticat un 21% menys de casos de càncer [en relació amb l’etapa del confinament domiciliari]: la gent no va anar als hospitals, es van retardar proves. S’acosta una pandèmia de càncer avançat, s’han oblidat de nosaltres», afirmava la jove, fa només dos mesos, en una entrevista amb El periódico de Catalunya. Vázquez, que en els seus últims mesos va ser tractada a l’Hospita de la Vall d’Hebron (Barcelona), periodista i fotògrafa de formació, es va fer coneguda a Twitter explicant la seva història. El músic James Rhodes li va regalar una càmera de fotos Leica que va utilitzar la retratar els efectes del càncer, com la pèrdua de cabells o de pes. Olatz, com Pau Donès ha estat capaç de gestionar la seva malaltia amb una enorme dignitat i força d'esperit que meravella. Que dificil ha de ser enfrontar-te a la propia mort amb tanta força, amb tanta convicció, és realment d'admirar, i nomès se 'acut en ambdós casos de dir-els-hi. Gracies, moltes gracies per la vostra actitud, descanseu en pau, heu fet molt bé la vostra feina de viure fins l'ùltim alé, fins l'ùltims instant.

El més fàcil és culpar a la sanitat pública que per culpa de la saturació que tenia per la Covid no va detectar a temps el càncer d'Olatz. Però aixó no seria ven bé així. El metge d'un Cap no es ni House ni Good Doctor, es un profesional rutinari que té poc més de cinc minuts per visita al seu Cap, i clar, la mirada és ràpida i superficial, i no és per manca de profesionalitat, és, simplement que la majoria de les visites que tenen són casos normals, no com en el cas d'Olatz d'un tipus de càncer dificil de detectar. Ningú coneix el propi cos com un mateix, i un metge mal pagat, estressat i desenganyat no pot en cinc minuts detectar res que s'aparti una mica del normal. Que la gent no anès als hospitals per precaució si que ha indicit en la baixada de diagnostics de càncer, però aixó no es pot imputar ni a la sanitat ni a la pandemia, sinó a la gent que a vegades no sap estar ni comportarse. La prova la tenim en que segons les dades l'intent de suícidi entre els joves (la majoria noies) ha augmentat un 200%. Relacionar aixó amb la pandemia no té cap lògica ni massa sentit, l'arrel és més profonda i ve d'abans, de la cultura hedonista en que s'ha fonamentat el jovent, sense cap base sólida, només superficilitat, aquestes són les causes. A més, la xifra d'un augment del 200% d'intents de suïcidi francament, em genera molts dubtes. Sóc incapaç d'entendre-ho, perquè? tan malament han portat el confinament?, diria que el problema ve de l'egosurfing que tant sovinteja a les xarxes. Suposo que és aixó, que el jovent tan pendent de la seva imatge, ha portat molt malament aquest aïllament, un aïllament relatiu, puix de botellots n'hi ha hagut durant tota la pandèmia, em puc donar fe d'algun cas proper, que no ha tingut cap mena de problema psicològic. Quina és l'arrel del problema?, va més enllà de la pandemia i els seus efectes, és la decadencia de tota una societat que una de les coses que ha oblidat es tot el que vindrien a ser les coses petites del dia a dia, i sobretot que han oblidat el més important de la vida, viure amb sobrietat, sense renunciar a res, pero conscients de l'entorn i el moment en que viuen en cada moment. No ho sé, no acabo d'entendre del tot que pot portar a una jove a intentar suicidar-se, potser si llegissín a Cioran s'ho deixarien còrrer i moririen grans i al llit com ell. Però això vol dir enfrentar-se a les propies pors, a les propies miseries i aprendre a conviure amb elles, i aixó comporta un estat de consciencia que a dia d'avui i entre el jovent no sovinteja. No ho sé, insisteixo, però alguna cosa hem fet malament a l'hora d'educar als nostres adolescents. I no sabria dir exactament què, només aventurar algunes suposicions.