«La història és sempre molt més complexa que els esquemes que elaborem per explicar-la i, sobretot, per predir-la. El mirall de la història sempre ens reflecteix amb cara de ximples» - Gregorio Luri a el Subjetivo.

"Les terribles imatges de la humiliant derrota occidental a l'Afganistan em van empènyer a rellegir alguns capítols del llibre que Podhoretz va escriure l'any 2007 amb el títol de World WAR IV: The Long Struggle Against Islamofascism. I d'aquesta lectura, aquestes línies.

Norman Podhoretz és una figura central d'un moviment polític que es va reconèixer a si mateix com neoconservadurisme. Ell, a més, va ser un neoconservador orgullós perquè, segons les seves paraules, mai ha tingut cap raó per fingir humilitat. Amb 24 anys va publicar el seu primer article en Commentary; amb 24 s'estrenava a Partisan Review i amb 26 a The New Yorker. Al complir els 29 va ser nomenat editor de Commentary, una publicació de l'American Jewish Committee centrada en la defensa de «the best of the West», és a dir, dels Estats Units, Israel i l'alta cultura. Irving Kristol va arribar a dir que Commentary era la millor revista jueva de la història. La veritat és que Philip Roth, Bernard Malamud, Cynthia Ozick i tants altres es van guanyar l'atenció de el públic lector a l'ombra de Podhoretz, que sempre va ser un editor cal·ligràfic, sempre disposat a fer-li dir a un autor el que pel seu compte no sabia el que volia dir.

Posaré un exemple. El filòsof jueu Emil Fackenheim passarà a la història del judaisme, sens dubte, per haver signat, l'agost del 1968, un dels articles més importants que va publicar mai Commentary, Jewish Faith and the Holocaust: A Fragment. La seva tesi era que els jueus havien de afegir un manament més als 613 que ja apareixen en la Torà, el següent: «Tot jueu té l'obligació de creure en YHVH per negar-li a Hitler un triomf pòstum». Doncs bé, Fackenheim mai va escriure això. Ho va escriure Podhoretz al corregir l'article. Però Fackenheim va sentir perfectament sintetitzat el seu pensament en aquesta lapidària sentència que l'ha fet famós.

Podhoretz és un incansable i agressiu polemista i agressiu, sense pèls a la llengua, que mai deixa anar la seva presa. Ho va demostrar, per exemple, en la interminable polèmica amb Edward Said, a qui titllava de «Professor of terror», que simbolitzava per a ell exactament el que més detestava: el multiculturalisme. Said es va defensar criticant als neoconservadors, especialment a Kristol i Podhoretz, perquè, al seu parer, s'havien tret de la màniga dels seus interessos ideològics el concepte de «valors americans» per utilitzar-los esbiaixadament en benefici exclusiu dels seus interessos partidistes. En realitat, el valor polític dels valors ho van aprendre de l'ús que va fer dels «british values» la Dama de ferro, Margaret Thatcher.

Efectivament, hi ha una mica de retòrica en el discurs neoconservador sobre els valors nord-americans, però és que havien llegit a Gramsci. Podhoretz explica en un dels seus llibres autobiogràfics, ExFriends, que si alguna cosa ha après a la vida és el significat i sentit del 'concepte gramscià de «hegemonia» Sol repetir que «We are all Gramscians now».

Podhoretz sempre ha estat segur de conèixer de primera mà el Bé i el Mal. El Bé és el que representen els Estats Units i Israel; el Mal és l'enemic del Bé, és a dir, els comunistes, l'Islam, el multiculturalisme i els partidaris de la cultura de masses.

Al juny de 1997 va aparèixer la seva signatura en el primer esborrany de The Project for the New American Century (PNAC), al costat de les d'Elliot Abrams, Jeb Bush, Dick Cheney, Donald Rumsfeld, Paul Wolfowitz, William Kristol, Richard Perle, Donald Kagan, Francis Fukuyama i altres. El PNAC era, bàsicament, una declaració de principis que animava, sense complexos, a "l'American global leadership". Però no es limitava només als principis. També definia objectius militars precisos, entre els quals es trobava el Golf Pèrsic. Els Estats Units havien d'assegurar la seva presència en una regió de decisiu interès estratègic.

A l'octubre de 1998 els promotors de l'PNAC van aconseguir que es creés la Comissió Nacional Security / 21st Century, l'informe conclusiu, New World Coming: American Security in the 21st Century (1999) postulava la creació d'estratègies que permetessin als Estats Units continuar sent el principal poder militar del món, advertint també que en la nova centúria la vulnerabilitat de país pel que fa a «nontraditional» atacs seria enorme.

Al setembre de 2004 Norman Podhoretz va publicar en Commentary l'article titulat World War IV: How It Started, What It Means, and Why We Have to Win. Sostenia que la Guerra Freda havia estat en realitat la III Guerra Mundial i que l'11-S havia suposat l'inici de la IV, que serà la més llarga.

Els neoconservadors van creure haver trobat en Bush el President capaç d'assumir la responsabilitat històrica oberta per l'11-S. «Ni tan sols Ronald Reagan», va arribar a escriure Podhoretz, «va ser mai tan eloqüent expressant l'ímpetu idealista que es troba darrere de la concepció que té Bush del paper d'Amèrica en el món». Bush, que representava, per sobre de tot, la «moral clarity», evitaria la recaiguda en el «Vietnam syndrome» al mateix temps que sabria ignorar les reticències dels europeus al seu projecte. Segons Podhoretz, els europeus som incapaços de comprendre la importància de poder militar, perquè vivim en el miratge d'un «post-historical paradise» que ens incapacitava per entendre la realitat.

Per Podhoretz, la IV guerra mundial és aquí. S'està desenvolupant davant dels nostres ulls i no podem creuar-nos de braços. Aquest «no podem» anava dirigit específicament als nord-americans, no als europeus, perquè Europa occidental estaria destinada a «ser conquerida des de dins per l'islamofeixisme».

Que cadascú extregui les conclusions que cregui pertinents. Les meves es limiten a constatar, de nou, que la història és sempre molt més complexa que els esquemes que elaborem per explicar-la i, sobretot, per predir-la. El mirall de la història sempre ens reflecteix amb cara de ximples. La realitat s'entossudeix a entremetre's, tossuda, impertinent i autònoma, entre el que passa i el que prevèiem que passaria.

Els europeus imaginem que ha d'existir una via intermèdia entre el domini i la submissió. Tant és així, que dediquem moltes energies a culpar als pares per no haver sabut trobar-la i haver caigut en el pecat nefand del colonialisme, que ens ha contaminat a tots per no sé quantes generacions. Ens sentim culpables per haver estat martells, però no estem disposats a fer d'enclusa. Hi ha en les coses humanes un espai polític entre l'enclusa i el martell? Els teòrics de la fi de la història creien que si."