Barcelona és poderosa, Barcelona té poder, deia la cançó. És un poder molt cobejat. Sembla que ha començat la batalla electoral a la capital. Les polítiques de Colau no agraden molt, però l'oposició té dos problemes notables: transcendir la narrativa de la queixa i trobar un nou rostre que pugui encarnar un cert somni, assequible i comprensible per a molta gent. No ens enganyem: després de l'era de Pasqual Maragall, tot ha estat una suma d'inèrcies, casualitats i caramboles, des de la mala sort de Jordi Hereu amb el tramvia fins a l'excés de confiança d'Ernest Maragall la nit en què semblava que podia ser alcalde , passant per la miopia d'alguns col·laboradors de Xavier Trias i la providencial intervenció de Valls per salvar l'alcaldessa que havia promès fer fora. No seríem justos si no poséssim en aquesta vitrina d'honor del fiasco que va ser, durant l'etapa de Joan Clos, el Fòrum Universal de les Cultures, amb aquest desfilada de Carlinhos Brown que intentava transformar la nostàlgia pels Jocs de l'92 en una forma d' anestèsia col·lectiva.

Els barcelonins són electors imprevisibles i sofisticats. El món nacionalista -ara independentista- mai ha acabat de trobar la peça per l'alcaldia, Trias no va poder arrelar. Mentrestant, el PSC ha unit la seva sort a la líder dels comuns, com si Collboni no hagués de repetir o ja s'hagués resignat a ser la guarnició d'un plat que -oh, paradoxes- surt d'una cuina on el toc de qualitat depèn de conspicus exsocialistes, com Jordi Martí. De fet, encara no hau paït que Ernest Maragall no fos l'alcalde la ciutat, i aquí és d'on ve el problema.

El cert és que Colau ha pres iniciatives interessants a nivell de mobilitat dels ciutadans i no és pitjor alcalde que cap dels anterior, Maragall amb les seves llums i ombres inclòs. N'ha aprés amb el temps i crec que es mereix un marge de confiança, de fet ja anticipo que tornarà a ser l'alcaldesa de Barcelona a les properes eleccions, el temps dirà.

Qui embruta Barcelona són els barcelonins, no l'Ajuntament, una brutícia que volen combatre de l'única manera que es pot davant tant incívic, amb més diners. Cal un nou somni de ciutat reclama Francesc Marc Álvaro, d'acord, Colau l'està oferint, i a Europa valoren els seus esforços de dinamització de la ciudad en la seva lluita contra l'automòbil, d'aqui plora la criatura. Però no hi ha pitjor cec que el que no vol veure, i Barcelona avui en dia és una ciutat plena de cecs.