Res que no sapiguem. Amb la cartera plena un s'asseu a la taula que vol. No només això. Guanya el dret a rotar sonorament com i quan vulgui. Desenfundar el talonari és suficient per operar amb èxit en el mercat de les voluntats, les que siguin. I el preu de la ignitat també és assumible, marca mínims històrics de cotització. Com tot el que és vell, no té cap valor. La compra del Newcastle pel fons sobirà audita vinculat a el príncep hereu d'aquest país és l'última gran vergonya del món de el futbol. Tres anys han passat des que fos esquarterat el periodista Yamal Jashogy a l'ambaixada d'aquest país a Istanbul per emissaris oficials del regne alauita. Avui, el futbol britànic micciona directament a la cara de la seva memòria. Desolador. Tan deplorable com que els seus seguidors, els fidels 'garses', celebrin vendre al diable com si l'operació fos l'adveniment de Déu a la terra. Del seu escut haurien de caure els dos simpàtics cavallets de mar i ser substituïts per la cara de Jashogy. Del seu uniforme esborrar-les franges blanques perquè el negre del dol ocupés tota la samarreta. Que el desvergonyiment dels seus nous propietaris es passegi i faci visible en tots els camps i televisions del món.

Pues al natural destierra, y hace propio al forastero, poderoso caballero es Don dinero. va escriure Quevedo i manté la seva validesa com a llei universal. Així i tot no cal posar-se tremends. Al capdavall els diners saudita tenen el mateix color que el de qualsevol. Què importa que els talibans vesteixin de blanc o de negre! O que en lloc de penjar a les grues al ciutadà molest se l'esquarteri en un consolat a l'estranger! Les línies precedents, ara ho veig, no són més que un empatx de moralina casposa i ultraconservadora. ¡Amunt la pasta! Vingui d'on vingui! Fem del Newcastle un City o un PSG! Que ningú freni el puterío! Cal viure com dicta el present, no aferrar-se a rovellats somnis.

Comencen a prodigar-se opinions sobre un hipotètic futur en què el Barça, incapaç de remuntar la fallida econòmica a la qual seguirà encadenat per un lustre, fa el pas formal cap a la seva conversió en empresa. Aquí hi hauria un rus, un xinès, un de Qatar o qualsevol altre golfo prometent la pasta suficient per comprar-nos als que voldríem de qualsevol àlbum de jugadors mundial. ¿I saben què? Si passéssim suficients temporades -no moltes- perduts en mitja taula i sense aixecar res que no fos la nostra pròpia mediocritat futbolística els acabaríem celebrant igual que els supporters de Newcastle. No som tan diferents. La profecia és d'un altre poeta, León Felipe:Y me valoraste las rosas, poniéndole precio al jardín y fueron tomando las cosas un tono metálico y ruin. -Josep Martí Blanch - lavanguardia.com

Afeccionats del Newcastle cel·lebrant la compra del seu equip per el  fons sobirà saudita.