Deixa algun pòsit de coneixement l'experiència? De debò tenim dret a dir que en sap més qui més ha viscut? I en cas de resposta afirmativa, en quin sentit? Perquè no sembla obvi que sigui en el sentit que, senzillament, hagi anat acumulant saviesa, com si el que s'ha conegut una vegada equivalgués a terra conquerida per sempre. El tòpic resisteix malament la confrontació amb els fets. Posem, a tall d'il·lustració d'aquesta idea, un exemple simple. Als que, per raons professionals (a més de personals), ens hem vist obligats a disposar d’una biblioteca pròpia, amb un considerable nombre de volums, més d’una vegada alguna visita menys aficionada als llibres ens ha preguntat al veure'n tants: te'ls has llegit tots? El supòsit que batega per sota de la interrogació és la idea que tot el que es llegeix queda per sempre en la ment del lector i que, per tant, el nombre de lectures acumulada constitueix un capital gairebé irreversible de saviesa.

Però suposar això implica ignorar l'existència d’una cosa de capital importància com és l'oblit. No abandonem l'exemple. No és estrany que quan un torna a un text llegit temps enrere experimenti més d’una sorpresa. De moment, la de no tenir presents gran nombre de coses que al seu moment fins i tot havien cridat fortament l'atenció. De fet, no és estrany que s'experimenti una sensació de profunda estranyesa, no només pel fet d'haver oblidat allò que tant va impactar en una primera lectura (fins al punt d'haver-ho subratllat o bé comentat amb èmfasi en els marges), sinó per la naturalesa concreta del que va impactar. Més encara, ni tan sols resulta estrany que es pugui arribar a experimentar una inconfessable vergonya al pensar: com em va poder semblar important tal afirmació?, què pensava jo llavors que em va fer irritar (o entusiasmar, tant se val aquí) davant una banalitat tan gran?

Convé no perdre aquesta consciència de les pròpies limitacions, especialment en temps d’extremada acceleració com els actuals, en què una de les tasques més complicades per a qui es col·loca davant el món amb la voluntat d'entendre-ho és precisament la de diferenciar el gra de la palla. O, per dir-ho sense metàfores, diferenciar el que significa una autèntica ruptura amb el preexistent i el que es limita a ser un simple remake que ignora la seva condició de tal. Amb l’agreujant, per acabar de complicar la cosa, que la diferència no implica de manera necessària una jerarquia (passada la novetat, es constata que hi ha remakes infinitament millors que obres tingudes per originalíssimes i trencadores al seu moment).

Saber és haver après davant de quines coses val la pena sorprendre’s. Ara que tant es parla, pel que fa a leducació, de destreses i de criteris com a alternatives a l'acumulació memorística, potser valdria la pena plantejar-se la idea d'utilitzar una plantilla semblant per interpretar la hipotètica saviesa que acaba dipositant l'experiència viscuda. El resultat de fer-ho podria quedar ben descrit en els següents termes: res no ha après de la vida qui presumeix de no deixar-se sorprendre per res, igual com tenim dret a considerar un complet ignorant qui –com un perfecte Adam– se sorprèn per tot. Saber és haver après davant quines coses val la pena sorprendre's i a quins ressons constitueix una pèrdua de temps fer-hi atenció. - Manuel Cruz - lavanguardia.