Poc després de finalitzar la Guerra Civil espanyola van començar a circular per les carreteres els últims i més cars models d'automòbil de la indústria estrangera, als quals la gent va anomenar haiga. Aquest nom va néixer a Madrid basat en una anècdota amb la qual es tractava de ridiculitzar la incultura i l'origen plebeu dels que, enriquits per la guerra, començaven a airejar els milions aconseguits gràcies a l'estraperlo i el mercat negre.
Aquells nous rics eren ignorants i toscos, i es deia que quan compraven un automòbil, no preguntaven ni pel preu ni per la marca, només exigien amb fatxenderia "el mejor que haiga". d'ací doncs l'expressió 'Haiga'. 

He recuperat aquest escrit perquè avui recordava dues situacions curioses amb els rics i els vehicles que tenien.

Amancio Ortega va tenir durant molts anys un BMW de segona ma matrícula de Gran Canaria, fet que coneixent al personatge no sorpren, és l'austeritat absoluta, o ho era quan el vaig tractar durant uns anys.

En Josep Puigneró tenia un fort Taunus atronitat, per anar de Vic a Sant Bartomeu del Grau, a la inversa i poc més. Entre Josep Satorra i Rosendo el seu germà li varen comprar un BMW nou de trinca. Doncs en Josep el va tenir dos anys al garatge a Vic sense tocar-lo. ¿Que diran al poble si em veuen amb un cotxe tan car?, deia.

Sobre Amancio Ortega, només una pinzellada que vaig publicar fa temps:"És difícil parlar del tema sense caure en demagògia barata; però la realitat és que resulta que vivim en un món complex en què un pot estar assegut al sofà, lloant les meravelles del programa de Jordi Évole a Salvados, sense saber que els texans que porta posats en aquest mateix moment poden haver estat fets per un dels migrants salvats per l'Astral. Que els pantalons en qüestió poden haver passat per un taller d'Istanbul on els treballadors, alguns il·legals, cobren un euro a l'hora. Que potser el va tenyir aquest tipus que no pot evitar trencar en llàgrimes quan, en ple Mediterrani, un cooperant lo diu pel megàfon "Welcome to Europe!".

Diuen a Inditex que ells realitzen contínues inspeccions als seus proveïdors, també als turcs. Que fan el que poden, asseguren, però que no hi ha manera d'estar en tot. Que la nostra demanda de pantalons, faldilles, vestits, camises i samarretes barates és tan enorme que tenim a la indústria asfixiada de treball. I clar, al final se'ls colen dos o tres empreses díscoles, d'aquestes que exploten persones, refugiats inclosos, nens inclosos. Però l'esclavitud, sostenen ells, l'exerceix qui sosté el fuet, no qui el finança. El mateix o semblant diuen també les altres marques a les que la BBC ha tret els colors per aquest mateix tema: Mango, Marks&Spencer, Next i Asos.

I és cert, almenys Inditex vigila molt aquest aspecte, i Amancio Ortega ha erigit l'imperi d'Inditex, cop a cop vers a vers, a força de treball, esforç i imaginació, cosa que molesta molt en aquest país, i als ciutadans m'imagino que Amancio Ortega els diria que comprin la peça que comprin de la marca que sigui, haurà estat fabricada en les mateixes circumstàncies que les del seu grup, encara que potser amb menys control, i, no és cert que als ciutadans no els importi aquesta suposada explotació de mà d'obra barata, simplement la consideren normal. Algú diria que millor un euro a l'hora que res, pitjor estan en les maquiles de Mèxic, si no són explotats per aquestes empreses orientals ho seran per altres o pel seu propi Govern. 

Tampoc podem comprar mòbils, portàtils, teles ni res on hi entri el coltan. Ni res fabricat a la Xina, i caldria no oblidar les condicions dels treballadors a Qatar, on havent-ne mort gairebé 1.500, acaben de reconèixer el primer mort d'accident laboral.

No podem donar-nos la culpa de tot i no estic d'acord en la demagògia de castigar les marques que sabem que anteposen el seu benefici econòmic al social, més que res per què aquestes són les regles del joc capitalista. Deixar de comprar els seus productes durant un temps i recordar als que segueixen fent-ho que aquests texans, aquestes camises representen el pitjor del nostre sistema és inútil. Intentar, en la mesura de les nostres possibilitats, que el consum adquireixi la dimensió ètica que mereix, és també inútil per més esforços que si dediquin, simplement per què no podríem comprar res, i a sobre aquest obrer sirià a Turquia o a no cobraría ni aquest euro a l'hora."

Quan a Josep Puigneró, només ressenyar que amb en Rosendo el seu germà feien carbonet al bosc. Un dia varen cobrar un deute amb un teler atrotinat que en Rosendo que era un manetes va reparar i varen començar a teixir. Al cap d'uns anys  a Sant Bartomeu del Grau tenien més de 5 mil treballadors entre directes e indirectes i proveïen la roba a la majoria d'exercits del món. Un dia se li va presentar un inspector d'Hisenda a la fábrica i li volia clavar una multa exemplar sense massa motius ni coneixement, més aviat es tractava d'escarmentar-lo. En Josep li va dir, miri, truqui a aquest telèfon i li diran el que ha de fer. L'home va trucar, al telèfon: si va posar Manuel Fraga Iribarne. L'inspector d'Hisenda li va explicar el que hi havia al Ministre i Fraga li va dir: Miri, ell ja li dirà el que vol pagar, vosté ho accepta i no si acosti més. En Josep li va dir, miri, que li sembla si ho deixem en sis milions de pessetes. I l'altre clar, ho va acceptar.
Ja sé que aquesta anècdota no és massa exemplar, però en Josep Puigneró tenia l'empresa en una època en què el que es demanava als empresaris és que produïssin molt, que creessin molts llocs de treball i no tinguessin miraments amb temes fiscals o de contaminació. Uns problemes de contaminació que va tenir la seva Empresa, més que res per una denúncia d'un sindicalista acomiadat ressentit, a més, a la plana de Vic, ara no ho sé, però abans, quan plovia, els purins baixaven riera avall arreu.
A l'any 1983 Hilados y Tejidos Puigneró va suspendre pagaments per causes diverses, una d'elles és que com servia teixit a diversos exercits per compte del Govern espanyol, costava molt de cobrar i clar, la caixa se'n ressentia. Desconec si varen aixecar la suspensió de pagaments i varen seguir en un altre nivell, fa molt de temps que he perdut el contacte, però m'ha semblat recurrent explicar aquestes dues histories per, més que netejar l'imatge d'aquests dos empresaris, que no sóc ningú per fer-ho, si destacar que a vegades les persones no són com pensem o ens volen fer creure els nyé nyé de torn.