EL PROFESSOR I EL CAPTAIRE


Aquesta és una història que podria ser un guió d'una pel·lícula de Frank Capra, o algun director del neorealisme italià, però com ella mateixa és una mica més senzilla. Una història que el reconcilia a un amb l'espècie humana. La història d'un professor jubilat bilbaí i un captaire nigerià.

Dues persones d'origens i perfils molt diferents, radicades ara al cèntric barri bilbaí d'Indautxu, s'han convertit en un exemple de com construir ponts sobre l'enorme buit que separa les dues ribes del fenomen migratori. César de Miguel, enginyer industrial i professor jubilat, i Evans Isibor, migrant nigerià de 34 anys, són ara professor i alumne units en l'objectiu que el jove pugui treure's el graduat escolar per aconseguir "una feina digna". La seva aula improvisada, al mig del carrer, i la seva particular història s'han fet molt populars a la capital biscaïna i han despertat la simpatia de bona part dels veïns.
Encara que aquesta història va començar en el moment en què es van conèixer, fa ja alguns mesos, el seu origen cal buscar-molt més enrere, en la pròpia biografia del professor De Miguel. "Crec que la meva actitud i la meva conducta pel que fa als immigrants tenen a veure amb que jo també vaig ser immigrant. A més, m'agrada socialitzar. M'agrada parlar amb la gent, preguntar-los com es troben i interessar-me per la seva història, particularment en el cas dels immigrants", explica De Miguel.
De les ribes del Pisuerga a les del Cantàbric, un paisatge humà molt diferent de fa més de mig segle: "Al començament, l'ambient es em feia molt diferent i ens deien coreans, tot i que he de dir que mai he sentit que m'hagin tractat amb menyspreu i puc subratllar que ens van acollir amb noblesa. Però ens veien com estranys; al meu poble també vèiem com diferents als treballadors que van venir a instal·lar l'electrificació d'alta tensió. Amb el temps anem conquerint l'amistat de la gent i acostem postures, responent a la necessitat de comunicar-nos amb el veí ".
A base del seu esforç i el de la seva família, de Miguel va arribar a ser enginyer industrial i durant dècades va exercir com a professor a la Universitat de Deusto. Ara, ja jubilat, salvant les enormes distàncies, veu un paral·lelisme amb la història d'Evans Isibor. S'ha entestat a que aconsegueixi el graduat escolar, el repte que els uneix cada matí i cada migdia al centre de Bilbao; sempre al mig del carrer, en un banc o en portals que serveixen com a aules improvisades i on Isibor, al temps que s'estudia, demana almoina. "Si us plau, ajudeu-me per treballar. Déu et beneeixi ", diu el cartell que l'acompanya.
"Vaig arribar en pastera a Algesires, després de travessar el desert, quan tenia 15 anys. Vaig estar en un centre de menors a Madrid i he tingut diferents treballs. A Bilbao porto quatre o cinc anys, i l'objectiu ara és formar-me, aconseguir el graduat escolar i, probablement, estudiar formació professional. Això em permetrà tenir una feina digna i un millor futur".
Malgrat totes les dificultats, Isibor creu que la sort per fi li somriu i afronta amb determinació el seu repte. Viu en un pis compartit amb altres migrants al barri d'Indautxu, i el tàndem que conforma al costat de César de Miguel s'ha fet molt conegut a la zona. Les mirades de complicitat de molts veïns són eloqüents, i també ho són alguns gestos dels veïns que faciliten el gran repte de Isibor. "A la fleca de la cantonada em deixen una caixa per instal·lar-me aquí. Altres veïns m'han portat llibres i em vénen a parlar. Una veïna ve cada matí i m'ensenya algunes paraules en euskera. Em sento molt acompanyat".
El professor De Miguel l'ajuda sobretot amb les classes de llengua castellana i matemàtiques, encara que també amb les ciències socials i, en general, amb tots els dubtes que pugui tenir. "A primera hora em crida o es passa per veure si tinc dubtes. Més tard, al migdia, ve a ajudar-me una estona", indica. El seu mestre es pren molt seriosament la seva nova missió pedagògica, encara que no amaga que darrere hi ha també una motivació que va més enllà de la seva vocació docent: "Som humans, egocèntrics i tendim a diferenciar-nos, però si fem l'esforç d'apropar-nos ens adonem que no estem tan lluny, tot i la raça, l'edat o el sexe. Es tracta d'anar coneixent-nos i apropant-nos. De enderrocar murs".
És un goig que encara quedi gent com César De Miguel, i sort que n'hi ha més com ell encara que no tinguin ressó mediàtic, però hi són i més que en falta. Tot no està per fer, pero tot és possible.

Comparteix:  

Comentaris

  1. Espero que todo esto acabe bien, no es fácil para el nigeriano sacarse el Graduado Escolar. Hay empresas donde cogen gente como esta y allí aprenden un oficio trabajando, conozco a más de uno que empezó de peón o ayudante y con esfuerzo ha llegado a tener su propia empresa de reformas. La voluntad es muy importante, lo es todo. Que no le falte el animo.
    Un saludo.

    ResponElimina
  2. Hay que desearle suerte Evans Isibor, el reflejo mediático dura lo que dura, pero seguro que tendrá su oportunidad, mucha gente de Bilbao y de fuera conoce ya la historia.

    ResponElimina
  3. En este caso, la foto en la calle, el tema,todo conmueve. Hay muchos más. la Iglesia, con su voluntariado, atiende a necesidades de acompañamiento, refuerzos a chicos, alimentarios. Igual distintas ONGs. Hay buena gente, que se compromete con las necesidades de las personas, sin esperar ningún reconocimiento

    ResponElimina
  4. Si, por cierto tanto que se critica a la Iglesia, yo el primero, poco se destaca la gran labor que está realizando Caritas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tenemos el caso de Miquel, voluntario en T d C, pero conozco muchos en Córdoba. En concreto, uno de nuestra quinta, que la mujer le tuvo que decir que parará, no sólo lo curraba, sino que daba parte de su pensión

      Elimina
    2. Bueno, tampoco hay que pasarse, hay que colabora con lo que buenamente se pueda. Yo tengo dos mendigos fijos, a euro diario de lunes a viernes porqué los fines de semana libran. Uno es de Senegal y el otro de Mali. El de SENEGAL que está enfrente del Consum pide con una elegancia, con una educación, que parece que sea británico. El otro es muy simpático, es como un niño.

      Elimina
  5. Familia...esto va a más...y no veo solución.
    Me quito el sombrero ante las instituciones religiosas de TdC y de Cáritas, y de el de la iglesia de Santa Anna..y de el del Pozo del Tio Raimundo..y de mil más que no conozco..ayy de nosotros sino fuera por ellos...estos congresos de sonrisas, cargos, prebendas, empujones, salir en la foto...La iglesia en su conjunto está ayudando mucho, muchísimo...
    Yo hago la lista de compra en TdC supervisado por la Superiora (no la Ferrusola, no, esa no...)...y se paga la carne y el embutido y el queso al taco taco....otro viene del Banco de Alimentos y otro de Cáritas que paga el agua, el gas, la luz...
    Y que nos dure
    Un abrazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però fixa't Miquel que aixó no és noticia, és alló de Good News Bad News. En canvi, si la teva superiora fos la Ferrusola, si que seria noticia i de portada.

      Elimina
  6. Francesc, hay que ser críticos, con todas las instituciones, lo soy incluso con la Iglesia. No dejan de ser humanos, con sus defectos, así al menos se sienten vijilados a los que se puede pedir responsabilidad. Los casos de la monarquía, de los abusos a menores en la propia Iglesia.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada