Aquesta és una història que podria ser un guió d'una pel·lícula de Frank Capra, o algun director del neorealisme italià, però com ella mateixa és una mica més senzilla. Una història que el reconcilia a un amb l'espècie humana. La història d'un professor jubilat bilbaí i un captaire nigerià.

Dues persones d'origens i perfils molt diferents, radicades ara al cèntric barri bilbaí d'Indautxu, s'han convertit en un exemple de com construir ponts sobre l'enorme buit que separa les dues ribes del fenomen migratori. César de Miguel, enginyer industrial i professor jubilat, i Evans Isibor, migrant nigerià de 34 anys, són ara professor i alumne units en l'objectiu que el jove pugui treure's el graduat escolar per aconseguir "una feina digna". La seva aula improvisada, al mig del carrer, i la seva particular història s'han fet molt populars a la capital biscaïna i han despertat la simpatia de bona part dels veïns.
Encara que aquesta història va començar en el moment en què es van conèixer, fa ja alguns mesos, el seu origen cal buscar-molt més enrere, en la pròpia biografia del professor De Miguel. "Crec que la meva actitud i la meva conducta pel que fa als immigrants tenen a veure amb que jo també vaig ser immigrant. A més, m'agrada socialitzar. M'agrada parlar amb la gent, preguntar-los com es troben i interessar-me per la seva història, particularment en el cas dels immigrants", explica De Miguel.
De les ribes del Pisuerga a les del Cantàbric, un paisatge humà molt diferent de fa més de mig segle: "Al començament, l'ambient es em feia molt diferent i ens deien coreans, tot i que he de dir que mai he sentit que m'hagin tractat amb menyspreu i puc subratllar que ens van acollir amb noblesa. Però ens veien com estranys; al meu poble també vèiem com diferents als treballadors que van venir a instal·lar l'electrificació d'alta tensió. Amb el temps anem conquerint l'amistat de la gent i acostem postures, responent a la necessitat de comunicar-nos amb el veí ".
A base del seu esforç i el de la seva família, de Miguel va arribar a ser enginyer industrial i durant dècades va exercir com a professor a la Universitat de Deusto. Ara, ja jubilat, salvant les enormes distàncies, veu un paral·lelisme amb la història d'Evans Isibor. S'ha entestat a que aconsegueixi el graduat escolar, el repte que els uneix cada matí i cada migdia al centre de Bilbao; sempre al mig del carrer, en un banc o en portals que serveixen com a aules improvisades i on Isibor, al temps que s'estudia, demana almoina. "Si us plau, ajudeu-me per treballar. Déu et beneeixi ", diu el cartell que l'acompanya.
"Vaig arribar en pastera a Algesires, després de travessar el desert, quan tenia 15 anys. Vaig estar en un centre de menors a Madrid i he tingut diferents treballs. A Bilbao porto quatre o cinc anys, i l'objectiu ara és formar-me, aconseguir el graduat escolar i, probablement, estudiar formació professional. Això em permetrà tenir una feina digna i un millor futur".
Malgrat totes les dificultats, Isibor creu que la sort per fi li somriu i afronta amb determinació el seu repte. Viu en un pis compartit amb altres migrants al barri d'Indautxu, i el tàndem que conforma al costat de César de Miguel s'ha fet molt conegut a la zona. Les mirades de complicitat de molts veïns són eloqüents, i també ho són alguns gestos dels veïns que faciliten el gran repte de Isibor. "A la fleca de la cantonada em deixen una caixa per instal·lar-me aquí. Altres veïns m'han portat llibres i em vénen a parlar. Una veïna ve cada matí i m'ensenya algunes paraules en euskera. Em sento molt acompanyat".
El professor De Miguel l'ajuda sobretot amb les classes de llengua castellana i matemàtiques, encara que també amb les ciències socials i, en general, amb tots els dubtes que pugui tenir. "A primera hora em crida o es passa per veure si tinc dubtes. Més tard, al migdia, ve a ajudar-me una estona", indica. El seu mestre es pren molt seriosament la seva nova missió pedagògica, encara que no amaga que darrere hi ha també una motivació que va més enllà de la seva vocació docent: "Som humans, egocèntrics i tendim a diferenciar-nos, però si fem l'esforç d'apropar-nos ens adonem que no estem tan lluny, tot i la raça, l'edat o el sexe. Es tracta d'anar coneixent-nos i apropant-nos. De enderrocar murs".
És un goig que encara quedi gent com César De Miguel, i sort que n'hi ha més com ell encara que no tinguin ressó mediàtic, però hi són i més que en falta. Tot no està per fer, pero tot és possible.