Se suposa que després de la pandèmia i el llarg confinament a què ens varen sotmetre, i del què sembla que ja no ens recordem i del que il·lusos deiem que en sortiríem reforçats com a éssers humans, convençuts que la vida és un instant i que calia centrar-se en les coses realment importants del carpe diem i no perdre'ns en aldarulls innecessaris. Però aquest joc de viure va molt de pressa i un té la sensació que patim amnèsies sobtades quan veiem de nou camp per córrer.

No hi ha res més sa al món que riure's d'un mateix per sentir-se alliberat de traumes i prejudicis i és capaç de gaudir amb els altres i veure la vida de colors. Un exercici recomanable, especialment en un moment on sembla que hem fet de la sensibilitat una religió que cada dia que passa ens condemna més al mal humor, la negativitat, la toxicitat, l'odi. I és que una cosa és lluitar per aquelles coses que considerem injustes i que poden arribar a traspassar línies vermelles i una altra molt diferent fer de l'ofensa permanent un estil de vida per justificar les nostres pròpies mancances afectives o emocionals o l'avorriment. Qui poca feina té, el gat pentina, diu la dita. I és què aquesta pandèmia ha afavorit una nova espècie urbana que ja existia, però que amb el confinament ha crescut, són els que l'advocat Melero i altres en diuen: els ofendiditos.

Exemples recents a la televisió en tenim uns quants, el més recent el de Jordi Cruz havent de justificar i demanar disculpes a les xarxes socials per la seva imitació de l'accent gallec en un repte de Masterchef, explicant que no havia estat cap falta de respecte, sinó un gest de complicitat del programa a una de les llengües oficials que conviuen a Espanya. Com si no hi haguessin acudits de catalans, aragonesos, andalusos, gallecs, bascos. Hi ha també el cas del Mag Lari a TV3 per parlar en castellà per semblar més dolent en un programa de nens, però aquest és més un assumpte polític de l'extrema dreta valenciana.

Ha de ser molt pesat haver d'estar constantment justificant-se pel que sembla una evidència, només perquè una patuleia d'espectadors nye-nye, autèntics haters televidents, hagi decidit considerar una escena amable com una imperdonable ofensa. És cert que les persones que tenen una visibilitat pública han de caminar amb peus de plom perquè qualsevol cosa que diguin o que facin pot ser usada en contra seva. Però una cosa és ser conscient d'aquesta responsabilitat i una altra molt diferent que cada paraula sigui examinada amb lupa perquè la nova generació de ofendiditos hagi decidit convertir cada intervenció en un camp de mines impossible d'esquivar. Les revolucions socials sempre són benvingudes i hem de fer autocrítica constant, però si per a això ens oblidem de el sentit comú i de l'humor estem condemnats a el fracàs. Dit sense cap respecte, els ofendititos se'n poden anar a fer la mà. Clar que potser hauria d'haver escrit ofendiditos i ofendiditas, o potser ofenditotis. Vaja, els Torracollons de tota la vida, o com diuen en Castellá: Pazguatos.