Va ser estar set hores sense WhatsApp i entrar en pànic. Però si el seu fill adolescent no respon a les seves trucades de mòbil, no es preocupi. Ni vostè l’ha educat malament ni ell ho fa per fotre. Sembla ser que es tracta d’un signe dels temps al qual ja han posat nom, similar a la glosofòbia, aquella por de parlar en públic que comparteixo, però per telèfon.

“No l’he sentit”, “el tenia en silenci” o “hi havia poca cobertura” són les tres excuses principals d’un millennial o un membre de la generació Z per no agafar la trucada, segons un article de Núria Bigas. Quina paradoxa! Sent els màxims usuaris d’aplicacions van i escullen, en massa, les asíncrones i els enganxen una etiqueta: generació muda . 

El 81% de joves senten an­sietat abans de trucar, segons investigadors d’ Estudis de ­ Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC. En paral·lel, augmenten els casos de Zoom anxiety : percepció que una videotrucada és una pèrdua de temps. Tres, també, són les pors que els acompanyen abans de trucar: que els demanin un favor, no estar a l’altura o intuir la bronca, una tempesta verbal. Que els busquin els ofèn i inoportuna i ho eviten tant sí com no. Millor una emoticona.

Malgrat tot, els entenc. Jo també m’altero quan sona el telèfon (perdonin, no penso mai que seran bones notícies), una intromissió de la qual només et salves si ets a missa o al cinema. Però l’altre dia va ser caure WhatsApp i ens vam atabalar. Més que quan pidolàvem monedes perquè la conversa no es tallés a la cabina, més que davant el telèfon negre de baquelita o a la porta del locutori: allò sí que era esperar amb emoció una trucada!. Potser caldria retrocedir a abans. Durant la postguerra, i fins i tot més endavant, quan en aquest país encara no érem 2.0 ni wassapejavem i altres foteses modernes, per trucar de Sabadell a Sant Feliu de Codines - per exemple - s'havia de despenjar el telèfon negre i demanar conferència (podien ser dues o tres hores) Aleshores, s'hi posava la telefonista - Conxita es deia - i li demanaves que et poses amb el 42 (els telèfons eren de dos dígits), o directament li demanaves que et poses amb el Dorsé que en aquest cas és en qui volia parlar el meu pare, 'i era un gran adelantu', pero clar, el jovent tot aixó ho desconeix, si ni tan sols saben marcar amb un telefon de marcador circular. Perquè resulta que tenim la generació més preparada de la historia i a la práctica resulta que són d'una ignorància supina, només cal peguntar si saben on és l'Illa de la Palma, i ja està armada, que si Palma de Mallorca, que si las Palmas, només faltaría Palma del rio. Ningú els hi ha ensenyat cultura general, o sia que no és culpa d'ells, però no sé perquè estan preparats a banda de no trobar feina, que tampoc és culpa d'ells, però que podria explicar la seva rebelía etílica i el seu nihilisme.

Només menysprees el que no t’ha faltat mai. Per erradicar el temor de parlar dels ado­lescents con recomana Núria Escur, portin-los a veure Maixabel: aprendran la importància de les paraules per guarir ferides que no es tanquen fins que es pronuncien en veu alta.