Ningú sabia com va passar, ningú sabia trobar una explicació, lògica, raonable, i menys en Sebastià Puigdallonsis. Alguns li varen insinuar que potser era pel confinament, altres que a veure si estava massa estona assegut davant l'ordinador, però ningú sabia a ciència certa que carall i com li havia passat a Sebastià el que li havia passat, i el que li havia passat o succeït a Sebastià, és que un diumenge a la tarda, un d'aquells llargs infinits i tediosos diumenges, sense saber com, quan intentà aixecar-se de la cadira argonòmica amb rodes on havia estat assegut tota la tarda, no va poder, estava enganxat, però enganxat d'enganxat.
Va intentar desenganxar-se, però no hi havia manera, tampoc es podia treure els pantalons, tot ell estava enganxat, accepta-ho Sebastià - es va dir - i a continuació es va preguntar:i ara que faig?, vaig a urgències, truco als bombers, a la policia, als mossos. Se'n riuran de mi, segur que d'un moment a l'altre em desenganxaré.
Però no es va desenganxar, va trucar al seu germà Josep...
- Josep, sóc en Sebastià, a que no saps que m'ha passat?
-- Calla, Sebastià, pitjor és el que m'ha passat a mi, des de fa una estona estic enganxat a la cadira i no hi ha manera de poder sortir de l'atzucac. És molt... (Sebastià el va interrompre)
- collons!, és el que t'anava a explicar, a mi m'ha passat el mateix, per això t'he trucat; que hem de fer, se t'acut alguna idea.
-- Doncs no, pensava trucar a urgencies o a la policia municipal però em fa vergonya.
- Ja!, però alguna cosa haurem de fer, dic jo.
Varen trucar, un a la policia municipal i l'altre a urgències. Aquests varen intervenir, però no hi havia manera de desenganxar-los de les respectives cadires, fins i tot els bombers ho varen intentar, tallar els pantalons no va funcionar i l'únic que se'ls hi va ocórrer, que era tallar les potes de la cadira i deixar només la base del seient no semblava tenir cap utilitat, almenys - deia en Sebastià - amb la cadira amb rodes ens podem desplaçar.
Un mes més tard, els dos germans seguien igual, clar que havien sorgit problemes col·laterals, com el fet que els varen haver de drenar perquè poguessin fer les seves necessitats, almenys les d'aigües majors, car les menors encara se'n podien sortir, la manutenció via Glovo o via súper la tenien resolta i quan a la feina com estaven ambdós en el teletreball no era cap problema. Però era una situació molesta, angoixant que a mesura que passaven els dies els anava complicant l'existència. De moment varen decidir viure junts al pis d'en Josep que tenia ascensor i el Condis a la vora.

A mesura que anaven passant els dies, s'assabentaven de més casos com el seu, i no només a Catalunya, sinó arreu del món. Els metges començaven a considerar que el seu cas era una mutació de l'espècie, una evolució i que no hi havia més remei que viure enganxats a la seva cadira per sempre. Però els metges, afortunadament anaven errats, tant de temps enganxat a la cadira, en Sebastià es va desenganxar de l'ordinador i va començar a llegir, a escriure a mà, a fer altres activitats i de sobte, va notar que cada dia la pressió que el mantenia enganxat a la cadira disminuïa, fins que un dissabte es va adonar que es podia posar dempeus de nou, ja estava curat.
En Josep al·lucinava: - com t'ho has fet?
- No ho sé, m'he desenganxat de l'ordinador i m'he dedicat a llegir i a escriure, i avui m'he adonat que ja no estava enganxat. Prova-ho tu també.

Uns dies més tard, en Josep continuava enganxat a la seva cadira, havia estat incapaç de desconnectar-se de l'ordinador, en certa manera - deia - ja m'està bé així, i com ell, la majoria dels afectats. En Sebastià va arribar a la conclusió de què potser sí que es tractava d'una mutació, però una mutació de la qual ell no en volia formar part.