Li preguntava avui a Twitter Toni Ara a Quim Monzó, perquè no havia publicat el seu escrit a la Vanguardia, el que publica cada dimarts, i Monzó, a l'estona li ha contestat que tenia ecoansietat. Diu també avui Josep Martí: Un milita a l'escepticisme i no hi ha pastilles ni beuratges que pal·liïn aquest mal de l'edat. Així que quan el cap de setmana passat un reportatge de televisió presentava uns joves com a pacients afectats per una nova patologia batejada com a 'ecoansietat', la primera reacció va ser l'esperada en gent de la meva calana: quina idiotesa!.

Vaig assistir amb curiositat de televident a les explicacions sobre la simptomatologia d'aquest mal nou. Pel que sembla, les persones que pateixen ecoansietat viuen tremendament angoixades pels efectes del canvi climàtic. Els obsessiona particularment la idea d'estar vivint el compte enrere que anticipa la fi de la vida al planeta. Ja veuen cavalcar davant dels seus ulls els genets de la gana, la guerra i la mort. Per això no volen tenir fills, desenvolupen actituds d'ira i ràbia contra el seu entorn més proper perquè ho consideren poc conscienciat sobre l'Apocalipsi climàtic i poden acabar patint els símptomes propis dels estadis depressius. Endevinen perfectament els comentaris que van seguir el visionat de la informació. Poden resumir-se en: “Menys escoltar-se i treballar més. Que els donin un pic i una pala i els posin a suar vuit hores diàries cinc dies a la setmana i se'ls passarà l'ecoansietat”. Siguin ara generosos al seu parer amb un servidor. Valoreu l'eximent de la confessió espontània i també que tots tenim dret a alliberar de tant en tant —preferiblement en privat— el cunyat que portem dins. La Climate Change Conference de Glasgow (COP26) ha tornat a posar el món davant del mirall de les contradiccions. Anotin també que amb el pas de les hores he canviat d'opinió. Del menyspreu burleta he passat a la plena empatia amb aquests joves. Del menyspreu inicial a considerar que això de l'ecoansietat és, al cap i a la fi, el mínim que pot patir una persona si de debò creu que la fi del món està a tocar, que comptarem els morts per centenars de milions i que a més tot és per culpa seva i la dels seus congèneres. La meva conclusió rectificada és que és un error prendre's de broma aquesta nova malaltia. Per poc que un hi pensi detingudament, no pot sinó veure-la com un malestar natural i inevitable derivat de l'honestedat del subjecte que la pateix. Subjecte que actua en conseqüència amb els discursos catastrofistes que escolta i que ell creu a ulls clucs. Dit d'una altra manera, si vostè dóna pàbul als titulars ambientals que es reprodueixen diàriament —del tipus “El rellotge de l'apocalipsi ja està en marxa”— i l'angoixa o la ràbia no prenen el comandament del seu cervell, el problema potser és seu, no de la criatura que pateix ecoangoixa. Una altra cosa és que vostè i jo formem part del multitudinari grup de ciutadans que donen per bo tot allò que escolten amb l'orella dreta i tot seguit ho deixen sortir per l'esquerra havent prèviament conclòs que no n'hi ha per tant.

La Climate Change Conference de Glasgow (COP26) ha tornat a posar el món davant del mirall de les contradiccions. D'una banda, ens diuen, s'acaba la vida a la terra tal com la coneixem, més demà que passat, i de l'altra la política, l'economia i la realitat prenen decisions decebedores i insuficients per evitar-ho, segons afirmen els abanderats més vehements del catastrofisme ambiental. Males notícies per als ecoangoixats i més motius per donar-los la raó. Glasgow sí que funciona com un rellotge com a lloc de trobada de lobbies i empreses participants del negoci climàtic. Mentre la part política decep, la vinculada al negoci ambiental –el congrés firal– està perfectament greixada. No tot seria frustració. El diluvi d'informacions associades a la COP26 i el propi desenvolupament de la cimera posen damunt la taula diverses lliçons que tenen relació amb l'ecoangoixa, en el camp dels ciutadans conscienciats, i amb el descreïment progressiu per part d'aquells que ho estan menys o que militen directament a l'escepticisme sobre la qüestió. No és la primera vegada. De la COP21 a París —els famosos acords històrics!— a la COP26 —Glasgow— hem passat per Marràqueix, Bonn, Katowice i Madrid. Hi ha una litúrgia narrativa que es repeteix.

Sempre estem davant de l'última oportunitat de salvar el planeta. No totes les cimeres generen les mateixes expectatives ni estan sotmeses a la mateixa pressió. Però sempre, si atenem el relat, la cimera és la darrera oportunitat de redempció i salvació. És exigible un punt de mesura als discursos i als titulars que es reprodueixen acríticament. L'assumpte és de per si mateix prou greu perquè no calgui afegir-hi ni dramatisme ni tremendisme. Són balsàmiques lectures com el llibre 'No hi ha apocalipsi', de l'activista climàtic Michael Shellenberger, on no es nega el problema ambiental, però tampoc s'amaguen els avenços que s'estan produint per fer-hi front. Menys carnassa és més credibilitat a la llarga. Menys benzina per als afectats d'ecoangoixa i menys arguments per als escèptics o directament negacionistes.

Una segona qüestió sobre la qual també convindria més claredat són els costos derivats de les mesures que es van decidint i les que s'hagin d'implementar en el futur. No perquè no s'hagin de prendre —doctors té l'Església—, sinó perquè puguem ser conscients de l'esforç econòmic que ens suposarà a cadascú i com de diferent hem de viure per complir els objectius que es persegueixen. I, encara més important, perquè no acabin pagant els més febles econòmicament. Serveixi com a exemple, un de tants, que a la informació que publicava ahir El confidencial sobre el futur pla de peatges del Govern a les vies ràpides, es plantegen bonificacions per als nous vehicles menys contaminants, aquells als quals no poden accedir per no poder pagar-los les persones amb menys ingressos. Això sense comptar amb les tensions inflacionistes derivades de la rapidesa amb què es vol implementar la transició energètica. Després, només cal un increment dels rebuts domèstics de l'energia perquè els governs entrin en pànic. Menys dramatisme, més claredat sobre els costos i el seu repartiment i més realisme. Cal expulsar també la dimensió religiosa del debat climàtic. El que sigui que s'hagi de fer és única i exclusivament perquè visquem tan bé com sigui possible els humans —nosaltres i els del futur—. I no perquè estiguem en deute amb la mare naturalesa o perquè ella ara hagi decidit venjar-se —no té voluntat— i l'única manera d'asserenar-la sigui tornar a un equilibri natural que mai no ha existit. La natura és un caos i som nosaltres els qui ordenem-la. Els canvis que haguem de protagonitzar són únicament i exclusiva en el nostre benefici. Cal reivindicar que deixi de tractar-se en el discurs ambientalista els humans com un destorb. També això ajudaria els ecoangoixats i afegiria dificultats als negacionistes a l'hora de justificar el tancament mental. No obstant això, els cims —i allò que se'n deriva— sempre van en sentit contrari. Tremendisme, ocultació de costos i excés d'espiritualitat i animisme. Per això la percepció acaba sent sempre de fracàs. Perquè aquestes Cimeres del clima, s'inauguren anunciant l'Armagedón per ara i es clausuren amb un fins a la propera, i tal dia farà un any.