Montserrat Roig va néixer el 13 de juny de 1946 a Barcelona, en el si d'una família burgesa liberal de la dreta de L'Eixample. El seu pare, Tomàs Roig i Llop, fou advocat i escriptor. Avui fa 30 anys que ens va deixar, víctima d'un càncer de pit que no li varen saber detectar a temps. I se'm fa difícil parlar d'ella, de fet ho vaig fer el dilluns. "Actualment, si a una TV pública o privada, és impossible una entrevista (o conversa) com aquesta entre Montserrat Roig i Joan Fuster, i no perqué fumessin ambdós o bevessin a la tele, sinó perque en els trenta llargs minuts de l'entrevista o conversa i hi ha un dosi de lucidesa, d'honestedad, de claredat d'idées, impensable a dia d'avui on sovinteja l'encefalograma pla i tot es ràpid i concentrat. De la mateixa manera que en matar al gruïca varen matar un paisatge, la televisió fa ja temps que ha matat entrevistes com aquesta, que seria a dia d'avui impossible, i no perqué els dos personatges malauradament hagin ja traspassat, seria impossible perquè ja no hi ha personatges entrevistadors ni entrevistats que ho farien possible, nomès ens han quedat putxinel·lis i no gaire bons." I és per aixó que he posat aquesta entrevista que li va fer a una altra patum, Joan Fuster, en una xerrada distesa, fumant tots dos, i diria que al got de Fuster no hi havia pas aigua, i on es palesa la capacitat de seducció de Montserrat, que com em passa amb Monzó, m'agrada més com a entrevistadora o articulista que no pas com a escriptora, tot i que com explicava, l'agulla daurada em va causar una profunda impressió. La mirada de Montserrat era pertorbadora, aclaparadora, profunda, eterna.
.jpg)
.jpeg)
Bones entrevistes, tot i que, pel meu gust, les del Soler Serrano eren millors (i més llargues, és clar, tot pesa) i una escriptora de narrativa mediocre, tot i que molt mitificada avui, va morir jove, era bonica, la Capmany em resulta més interessant per molts motius però no era tan glamurosa. Monzó no m'agrada de cap manera, llevat dels primers llibres de contes, no he entès mai la seva mitificació, la veritat.
ResponEliminaTot son gustos, ves
Comparteixo el teu parer Júlia, però Montserrat Roig era encisadora i Monzó més aviat és esquerp.
EliminaEsta entrevista hoy no sería posible, a Fuster no le dejarían fumar y contestar con tanta lucidez; y a la Montserrat no le permitirían preguntar según qué cosas.
ResponEliminaPD vamos mejorando
Salut
A punt per còrrer la marató? Cuidat i no facis imprudències que ja tens una edat.
EliminaEsto es muy costoso, pero se saldrá.
EliminaSalut
Clar que si, és questió de paciencia i fer tot el que et diuen els metges,
EliminaSalut, Salut i Salut.
Ando muy liado y o puedo ver la entrevista, pero esto me ha recordado un programa de TV que se llamaba La Clave, un programa que veía con mi difunto padre . Gente seria con hablar inteligente, sin artificios, con profundidad y eso que en aquel entonces yo era un chaval, pero mi padre insistía en que lo viera. Un saludo.
ResponEliminaJosé Luis Balbin, era el presentador
EliminaSeria la Clave, si no iba Fernando Arrabal. A Balbin le tuve de contrario en Vosté Jutja.
EliminaEsto de las entrevistas lo que ha cambiado, hoy día serían insoportables los dos. La forma de expresarse, el encuadre, el humo...
ResponEliminaNo creas, yo lo veo bien en el video, acuérdate de el Loco de la Colina, humo y lentitud exasperante y era muy interesante.
EliminaUiiiii, el loco, por favor, hasta la madrugada me tenía en la terraza del piso en Sitges donde vivía, en verano. Pero creo que igualmente pasó su tiempo.
ResponElimina¿Pasó su tiempo, o quizás pasó el nuestro?
EliminaUnes entrevistes molt interessants. Gràcies per compartir-les. La Montserrat era molt amiga de Manuel Vázquez Montalvan, un altre català universal.
ResponEliminaSalut
Si, Manolo Vázquez va ser el que va fer sortir de l'armari als futboleros, en una època en que a un intelectual no podia agradar-li el fútbol..
Elimina