A vegades no calen gaires paraules per definir amb claredat una situació determinada, sense grandiloqüencies ni aldarulls innecessaris. Us deixo un fragment d'un article publicat a l'Ara d'en Jaume Funés: El català de l'Escola, la tossuda realitat.
.

"Al final de l’escolarització, el repte educatiu d'avui no és ni el català ni el castellà sinó el gran dèficit lector, l’enorme buit en la comprensió i les dificultats d’expressió oral o escrita. Necessitem joves que llegeixin, entenguin i facin servir bé les llengües per lligar, continuar estudiant o entendre la societat en què estan. Enfadar-se per si unes assignatures han de ser en una llengua o altra és acceptar que l’escola ha de funcionar per assignatures. La resposta als jutges hauria de ser: “No tenim assignatures, no fem servir llibres de text, integrem matèries i l’alumnat cerca a internet en la llengua que tingui el web; eduquem ciutadanes i ciutadans que saben relacionar-se, comunicar-se i aprendre en les llengües de Catalunya”.

Seguir mirant els núvols i no la terra que es mulla és oblidar que la llengua de l’escola s’estima quan s’estima l’escola. L’alumnat pot estimar el català si pot estimar l’escola. Pareu compte, tan sols, en les diferències entre l’escola infantil i la secundària. Els petits estimen, fan servir, tracten de dominar el català (tot i que potser no és la llengua de casa) perquè és com parla la senyo que s’estimen, el vehicle de la seva felicitat d’aprenents. Aneu a mirar a l’ESO i comprovareu (salvant els bons amics profes de català que ho fan molt bé) que bona part de les confrontacions adolescents amb l’escola passen pel català (o com a mínim aquest serveix de parallamps). Odiar l’escola passa per odiar la seva llengua. Com a mínim, caldria mirar de fer anar junts una bona tutoria (un bon acompanyament en clau adolescent) i el català.


Nunca fue el castellano lengua de imposición - Juan Carlos I - Rey emérito.