Aui fa 25 anys de la mort de Montserrat Roig. Tota la setmana que la van recordant els mitjans, sobre tot els escrits. Montserrat Roig era especial, molt especial, hauria complert 70 anys el 13 de juny passat.

 Fa vint-i-un anys era a Salamanca el dia de la fira del llibre. Recordo que era divendres al migdia i que la celebraven a la plaça Major, que si ja és bonica de per si, en un dia assoleiat i ple de paradetes plenes de llibres feia molt de goig. Vaguejava per les parades sense cap idea concreta quan una novel·la em va cridar l'atenció "La aguja dorada", la vaig agafar i em vaig adonar que era de Montserrat Roig. La  vaig comprar i com a la tarda fins a última hora no tenia res a fer, després de dinar vaig anar fins a Zamora i allí vaig començar a llegir-la. La vaig acabar quan la llum començava a dificultar-me la lectura, emocionat i profundament impressionat. La història de la relació de Montserrat Roig amb San Petesburg es molt intensa, tot i que no era aquest el sentit inicial de la seva estada, atès l'havia convidat l'associació d'escriptors russos per que parles del nens i el setge de Leningrad durant la segona guerra mundial, però ella es va deixar absorbir per la ciutat, per la seva història, per Phuskin i li va sortir una novel·la molt autèntica. No he estat mai a Sant Petesburg però no desespero, tard o d'hora hi aniré. Haig d’anar-hi, ho sé.
Com deia al començament avui fa 25 anys de la seva mort, i malgrat sóc reaci a aquests homenatges - perquè toca -, llevat que es tracti de l'Ovidi que se'ls mereix tots i més, en el cas de Montserrat es diferent, cal recordar-la abans no caigui en la memòria de l'oblit. Vaig parlar amb ella dues vegades, per telèfon, amb motiu de la meva participació a Vosté Jutja, la primera curta, i llarga i molt emotiva i personal la segona. No va venir al programa atès havia de fer un creuer per la Mediterrània amb sa germana, però vaig parlar amb ella, i per a mi era important, molt important. Després se'n va anar i mai més podrem continuar una conversa que varem deixar penjada en l'última xerrada telefónica. 

He posat aquesta entrevista que li va fer a una altra patum, Joan Fuster, en una xerrada distesa, fumant tots dos, i diria que al got de Fuster no hi havia pas aigua, i on es palesa la capacitat de seducció de Montserrat, que com em passa amb en Monzó, m'agrada més com a entrevistadora o articulista que no pas com a escriptora, tot i que com he explicat, l'agulla daurada em va causar una profunda impressió.