.

L'AGULLA DAURADA


Aui fa 25 anys de la mort de Montserrat Roig. Tota la setmana que la van recordant els mitjans, sobre tot els escrits. Montserrat Roig era especial, molt especial, hauria complert 70 anys el 13 de juny passat.

Fa vint-i-un anys era a Salamanca el dia de la fira del llibre. Recordo que era divendres al migdia i que la celebraven a la plaça Major, que si ja és bonica de per si, en un dia assoleiat i ple de paradetes plenes de llibres feia molt de goig. Vaguejava per les parades sense cap idea concreta quan una novel·la em va cridar l'atenció "La aguja dorada", la vaig agafar i em vaig adonar que era de Montserrat Roig. La  vaig comprar i com a la tarda fins a última hora no tenia res a fer, després de dinar vaig anar fins a Zamora i allí vaig començar a llegir-la. La vaig acabar quan la llum començava a dificultar-me la lectura, emocionat i profundament impressionat. La història de la relació de Montserrat Roig amb San Petesburg es molt intensa, tot i que no era aquest el sentit inicial de la seva estada, atès l'havia convidat l'associació d'escriptors russos per que parles del nens i el setge de Leningrad durant la segona guerra mundial, però ella es va deixar absorbir per la ciutat, per la seva història, per Phuskin i li va sortir una novel·la molt autèntica. No he estat mai a Sant Petesburg però no desespero, tard o d'hora hi aniré. Haig d’anar-hi, ho sé.
Com deia al començament avui fa 25 anys de la seva mort, i malgrat sóc reaci a aquests homenatges - perquè toca -, llevat que es tracti de l'Ovidi que se'ls mereix tots i més, en el cas de Montserrat es diferent, cal recordar-la abans no caigui en la memòria de l'oblit. Vaig parlar amb ella dues vegades, per telèfon, amb motiu de la meva participació a Vosté Jutja, la primera curta, i llarga i molt emotiva i personal la segona. No va venir al programa atès havia de fer un creuer per la Mediterrània amb sa germana, però vaig parlar amb ella, i per a mi era important, molt important. Després se'n va anar i mai més podrem continuar una conversa que varem deixar penjada en l'última xerrada telefónica. 

He posat aquesta entrevista que li va fer a una altra patum, Joan Fuster, en una xerrada distesa, fumant tots dos, i diria que al got de Fuster no hi havia pas aigua, i on es palesa la capacitat de seducció de Montserrat, que com em passa amb en Monzó, m'agrada més com a entrevistadora o articulista que no pas com a escriptora, tot i que com he explicat, l'agulla daurada em va causar una profunda impressió. 
 

10 comentaris:

  1. Crec que va ser un dels primers personatges mediàtics gràcies als seus programes televisius però tabé penso que se l'ha mitificat en excés, la valoro molt més com a periodista, les novel·les no s'aguanten, en l'actualitat. Tenia al seu favor carisma i un físic agradable, tot pesa, altrament no s'explica com una persona amb més gruix intel·lectual, la Maria Aurèlia Capmany, estigui avui molt més oblidada que no pas ella. La mort prematura d'una persona agradable i carismàtica també contribueix a mitificar. Llàstima que la biografia que s'ha publicat fa poc no sigui una mica més generosa i comproesa, a banda del personatge representa tota una època, em sembla.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així va ser, de les primeres persones mediátiques, la biografia no l'he volgut llegir.

      Elimina
  2. En Monzó no m'agrada com a res, llevat de mitja dotzena de contes bons, el seu èxit sí que supera la meva capacitat de comprensió, la veritat, com articulista el trobo molt banal tot i que de tant en tant l'encerti, que això li passa a tothom, crec que viu del 'cuento' fins i tot en sentit literal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Monzó fa el que li rota i a la gent es veu que li agrada, té una certa gracia, el que passa és que es un esquema esgotat, a mi m'agrada quan sortien ell i Sergi Pàmies junts a la radio.

      Elimina
  3. Cuan JÚLIA diu : "En Monzó no m'agrada com a res, llevat de mitja dotzena de contes bons", jo diría que només tres o quatre, no arriba a la mitja dotzena.
    Salut

    ResponElimina
  4. Monzó és un cas en el que l'important és el personatge i no la persona. Com passava amb Camilo José Cela. No és el cas de Sergi Pàmies que es important en les dues coses, o com passa a Martínez de Pisón o Cristina Fernández Cubas, que són bons escriptor i en canvi ilustres desconeguts.

    ResponElimina
  5. Reconec que no he llegit res de narrativa de Monzó, pero si m´agradan la seva columna a la Vanguardia. Si, escriu sobre banalitats, pero la vida es una barrexa de profonitat y banalitats, y de vegadas es tan útil sapiguer en quina taberna tenen un bon vermut de barril, com tindre a la tauleta de nit un recull de las sentencias d´en Plató.

    Una abraçada

    ResponElimina
  6. El problema de Monzó és que dona la sensació que poder haver fet molt més com a escriptor, que s'ha acomodat, o aixó em sembla a mi.

    ResponElimina
  7. Si, la veritat es que no s´estira gaire, pero tinc l´impressió de que la direcció de la Vanguardia está encantada del tó de las sevas columnas.

    De totas maneras, pertany a aquella generació que creia que podria canviar el món a l´epoca de la transició, y que han esdevingut una colla de cínics de pare i senyor nostre.

    I aixó pesa en la seva manera de encarar la realitat.

    Tots en fem grans.

    Salutacions

    ResponElimina
  8. sol passar que volent canviar el món, el móns ens cambia a nosaltres...

    ResponElimina