Com explicava en l'escrit anterior, ahir vaig tenir una desagradable experiència a Twitter, i tot per un comentari que no tenia res de l'altre món, només em l'imitava a fer una pregunta molt senzilla i crec que lògica, almenys des de la meva òptica: Que feia sola al carrer una noia de 16 anys a les 6 de la matinada?. Em varen dir de tot i acusar sistemàticament d'una sèrie de coses que no havia dit, tirant de tòpics. És cert, les feministes acèrrimes han aconseguit imposar el seu relat, un relat sense matisos, o estàs amb elles o contra elles, i obliden que entre el blanc i el negre hi ha una immensitat de grisos que permeten dialogar, raonar i sobretot intentar comprendre les raons de l'altre. Però és perdre el temps, és una batalla perduda. Però hi ha visions masculines que assenyalen la problemática sense crispació i amb serenitat, i això crec és el que ha fet en aquest article el periodista IU FORN.
    
"Ho he intentat. He estat tot el dia tractant de posar-me en la pell de la noia violada aquest cap de setmana a Igualada i que encara està ingressada a l'hospital. Un cop recuperat físicament, què sentiria a dins meu? Odi? Fàstic? Desolació? Ràbia? Autoculpabilització? Sensació d'injustícia de patir una cosa que no et mereixes? O què? He pensat moltíssim en si podria refer-me d'una cosa així. He intentat retornar als meus 16 anys i imaginar quan tens tota una vida per davant i no tens ni idea de tot el que et passarà i resulta que, de sobte, ja t'ha passat tot. I que tota la teva vida hauràs d'arrossegar una barbaritat com aquesta. Però és impossible. Jo mai podré saber que sent ni que sentirà aquesta noia. Sap per què? Perquè sóc un home.

I com a home que sóc mai he hagut de moure'm de lloc al bus o al tren perquè m'estaven arrambant o em tocaven el cul. Mai he hagut de suportar anar pel carrer i sentir comentaris, actituds i assetjaments intolerables. Ni he patit mirades lascives a la platja o al gimnàs. Tampoc no he tornat a casa de nit -o potser no tan de nit- cagat de por perquè anava sol pel carrer, estava massa fosc i m'ha semblat sentir un soroll prop meu o allà lluny venia un home de cara. O he anat a buscar el cotxe a un pàrquing solitari, m'ha semblat veure una ombra i el cor m'ha anat a 300. Ni cada cop que surto, els meus pares m’envien diversos missatges preguntant si tot està en ordre. O amb les amigues ens monitoritzem, per si de cas.

He intentat posar-me en la pell dels pares i dels familiars de la noia. La culpa és dels culpables i només seva però, em culparia del que ha passat per haver-la deixat sortir? I, com ho afrontaria? ¿Estaria enfonsat però no m'ho podria permetre perquè hauria de ser allà el més fort possible per ajudar a la meva filla? Seria prou fort com per donar-li tot el meu amor, comprensió, paciència, suport i ajuda? Podria viure sense venjança? Si tingués els violadors davant, podria abandonar l'odi i la ràbia o podria ser racional? Sentiria la necessitat real de fer-los el mateix i multiplicat o només seria una manera de desfogar la impotència i la desolació?

El primer que han fet sempre els exèrcits quan han envaït territori enemic ha estat violar totes les dones i nenes. Per demostrar qui té el poder i per humiliar al derrotat. I llavors he intentat entendre al o als culpables d'aquesta barbaritat. Quin poder volen demostrar i a qui? A qui volen derrotar? Com és possible que algú pugui fer això i com a final de festa d'una nit més? Què impulsa un pretès ésser humà a cometre aquesta inhumanitat. On és el plaer? I com s'obté l'excitació?

I la societat, què? Què hem de fer amb aquesta gent? Trenta anys a la presó? Perfecte. Però, i la violació de demà, què? I la de demà passat? Què podem fer per acabar amb les violacions i com afrontem la “moda” aquesta de les violacions en grup? ¿Quina merda de societat hem creat perquè algú decideixi que és una bona idea fer una cosa que no practiquen ni els animals? Perquè al món animal no existeix cap “manada” ni cap de les altres manades de joves, molt joves, que s'han cregut que la vida és com la pel·lícula porno que van veure ahir.

I, finalment, he intentat entendre als que estan creant un paraigües intel·lectual que banalitza les violacions. Ho disfressen amb una pretesa denuncia de la ideologització partidista però l'objectiu és aigualir i desviar el debat. També dones. A les que les pot el seu sectarisme i el seu menyspreu supremacista. Personatges que busquen atraure el vot dels que se senten desplaçats d'un món que no entenen i que s'agafen a allò tan primitiu del “elles s'ho busquen” o “era el que estaven desitjant”. Personatges que quan els assenyales, a sobre, s'ofenen. I parlo de política, però també de justícia. I torno a “la manada”. Aquella sentència amb la discussió de si era un abús o era una violació va ser intolerable. I els seus responsables haurien d'haver estat retirats per sempre més de qualsevol responsabilitat relacionada amb la justícia. I amb una exposició pública de la seva degradació.

Avui sento la terrible impotència de no poder fer res per aquesta noia. De no poder col·laborar en que tingui un futur on ella, la seva família i els amics puguin construir una vida el més feliç possible. De no poder ajudar-la a intentar recuperar el que uns salvatges li han pres. I sento molt no saber què fer perquè aquesta sigui l'última violació.