Escriu encertadament Pedro García Cuartango a l’Abc que estem deixant enrere la societat de l’espectacle i hem entrat en l’era dels xarlatans. I, en aquest sentit, adverteix que un influencer pot tenir milions de seguidors, un personatge del cor pot ser més escoltat que un premi Nobel i un ignorant pot aparèixer revestit de l’autoritat d’un erudit, perquè tot s’ha tornat relatiu i volàtil. Quan d’aquí uns anys els historiadors jutgin aquesta dècada desconcertant i inestablen se sorprendran que el món deixés de creure en la veritat i es llancés en braços dels seus falsificadors. Però segur que responsabilitzaran la política –i també el periodisme– d’aquesta desestructuració de la societat i de l’ensorrament dels seus valors. Cada dia hi ha un motiu per quedar atònit, començant pels negacionistes de les vacunes, que aguanten el pols a molts països amb les seves teories peregrines. I són capaços d’incendiar els carrers de Rotterdam, Brussel·les o Viena contra el passaport covid o la vacunació obligatòria.

Els farsants no només ens esgoten, sinó que a més ens volen instal·lar en la bronca. A Madrid, PP, Vox i Ciutadans s’han sumat en les últimes hores a les manifestacions convocades per sindicats de policies contra la reforma de l’anomenada llei mordassa. Mal negoci per als agents, quan la dreta els agafa de bracet per al passeig i la protesta. La policia no és patrimoni de ningú. Com no ho és l’autoritat i l’ordre. Aquestes forces polítiques tenen el Congrés dels Diputats per guanyar les seves batalles, i haurien d’explicar que alguns dels arguments esgrimits pels col·lectius policials sobre els canvis en la llei ja han estat rebatuts per una sentència del Constitucional i per les prò­pies esmenes del PSOE i UP.

Res no és nou sota la capa del cel i Cuartango recorda que fa quatre segles, a l’Anglaterra de Cromwell, ja va passar que ningú no tenia autoritat per discernir entre el que era veritable i el que era fals, entre ciència i superstició. I el problema no és només que els xarlatans ens esgotin, sinó que ens hem instal·lat en la bronca permanent. És l’última coxorxa dels necis. - Màrius Carol.