Vertiendo de los ojos le vi copiosísimo llanto en la isla y palacio que habita la ninfa Calipso; por fuerza le retiene ella allí sin que pueda volver a su patria. Homero, Odisea

«Acabarem tots treballant per a una màquina intel·ligent, o la màquina funcionarà amb persones intel·ligents al voltant?» Aquesta pregunta me la va fer el 1981 un jove gerent d'una fàbrica de paper, entre el plat de bagra fregida i les postres de pastís de nou pacana que em vaig menjar la primera nit que vaig passar a la petita localitat del sud on es trobava la seva gegantina factoria i on em trobaria jo de forma periòdica durant els sis anys següents. En una nit plujosa com aquella, van ser aquestes paraules seves les que em van inundar el cervell i ofegaren gairebé al moment el cada vegada més ràpid repiqueteig de les gotes que queien sobre el tendal sota el qual s'ubicava la nostra taula. Vaig advertir-hi les preguntes més ancestrals de la política: pàtria o exili?, senyor o súbdit?, amo o esclau? Totes són temàtiques eternes relacionades amb el coneixement, l'autoritat i el poder que mai no aconseguirem tancar d'una vegada per totes. No hi ha un final de la història: cada generació ha d'afirmar-ne la seva voluntat i la seva imaginació davant de noves amenaces que ens obliguen a jutjar de nou la mateixa causa en cada època successiva. Potser perquè no tenia allà ningú més a qui preguntar, la veu del gerent sonava carregada de cert constrenyiment i frustració: «Què passarà? Quin camí se suposa que cal seguir? Ho he de saber ja. No hi ha temps per perdre». Jo també volia saber les respostes, així que vaig començar a treballar en el projecte que, ja fa trenta anys, es va convertir en el meu primer llibre: The Future of Work and Power intel·ligent: el futur del treball i del poder]. Aquesta obra acabaria sent el capítol inicial del que es convertiria en tota una vida de cerca d'una resposta a la pregunta «el futur digital pot ser la nostra llar?».
Molts anys han passat des d'aquella càlida vetllada del sud, però les preguntes ancestrals tornen ara a retrunyir a l'ambient amb una insistència inusitada. L'àmbit del digital està conquerint i redefinint tot allò que ens és familiar abans fins i tot que hàgim tingut ocasió de meditar i decidir sobre això. Fem pública exaltació del món connectat en xarxa per les múltiples formes en què enriqueixen
les nostres capacitats i possibilitats, però aquest món també ha engendrat territoris completament nous de preocupació, perill i violència, alhora que s'ha anat esvaint tota sensació de que el futur sigui predictible.
Quan ara formulem aquestes preguntes més ancestrals, són milers de milions de persones de tot estrat social, generació i societat les que les han de respondre. Les tecnologies de la informació i la comunicació ja estan més esteses que l'electricitat i arriben a 3.000 milions dels 7.000 milions de persones que hi ha al món. Els dilemes barrejats sobre el coneixement, l'autoritat i el poder ja no se circumscriuen als llocs de treball com se circumscrivien a la dècada dels vuitanta. Les seves arrels s'enfonsen ara profundament i subjauen a les necessitats de la vida quotidiana, i intervinguin en gairebé totes les formes de participació social.
Sembla que era ahir mateix quan encara ens semblava raonable centrar les nostres preocupacions en els reptes plantejats per un lloc de treball informacional o per la societat de la informació. Ara, però, ens veiem obligats a plantejar aquestes preguntes més ancestrals en el marc més ampli possible, aquest per al qual no hi ha millor terme definitori que el de civilització o, més concretament, civilització informacional. Serà aquesta civilització emergent un lloc que puguem considerar la nostra llar?
Totes les criatures s'orienten en funció de casa seva. És el punt d'origen des del qual tota espècie fixa la direcció i el rumb. Sense aquest rumb ben orientat, no hi ha cap manera de navegar per aigües desconegudes; sense la nostra orientació, estem perduts. Això és una cosa que em recorden totes les primaveres la mateixa parella de colimbos quan tornen dels seus viatges llunyans i s'instal·len a la cala que s'albira des de la finestra de casa nostra. Els seus encisadors graznits, veritables expressions de benvinguda, de renovació, de connexió i de protecció, ens arrullen a la nit, ja que ens fan saber que també nosaltres estem al lloc que ens és propi.
La sensació d'allunyament o la desaparició de la llar ens causa una enyorança insuportable. Els portuguesos tenen una paraula per a aquest sentiment: saudade, un terme que, pel que sembla, capta la nostàlgia i l'anhel que, des de fa segles, produeix als emigrants separar-se de la seva pàtria. Ara, les alteracions pròpies del segle xxi han convertit aquestes delicades ansietats i anhels en un relat universal en què estem submergits tots i cadascun de nosaltres.


Shoshana Zuboff - escriptora -(pdf) 
La era del capitalismo de la vigilancia