Vam acomiadar Oriol Bohigas amb elogis unànimes per la seva tasca d'urbanista, arquitecte i intel·lectual activista. Al seu funeral, l'alcaldessa Colau va dir que “va liderar el millor urbanisme democràtic” i Jaume Collboni va afirmar que “va ser un visionari que va transformar la Barcelona moderma”. I, tanmateix, quin poc cas li han fet totes les admistracions, començant per l'Ajuntament, deixant que l'ampliació de la Sagrada Família continués durant dècades sense cap permís administratiu fins al seu paroxisme final. Explica Joaquim Coll que el 2010, el Periódico de Catalunya va consultar l'opinió de sis prestigiosos especialistes, sota el títol 'Un monument sense control', i Bohigas es va reiterar que el propòsit de culminar aquesta basílica -que original d'Antoni Gaudí només té la façana del Naixement i la cripta- era una “marranada aquitectònica”. Ja el 1964 hi va haver una sonada campanya de protesta amb un manifest signat per Joan Miró, Corbusier, Rubió i Tudurí, Antoni Tàpies o Josep Maria Subirachs (que el 1986 va canviar de bàndol en ser contractat per la Junta Constructora). Posteriorment, a mesura que es van anar aixecant les noves torres i escultures, la crítica pel seu anacronisme i lletjor va continuar sent unànime. El Col·legi d’Arquitectes va demanar la seva paralització, i l’urbanista Jordi Borja va afirmar que l’ampliació de la Sagrada Família “és el pitjor de l’arquitectura i una vergonya que s’hagi continuat”. Subirats ho va empitjorar amb la galàctica façana de la Passió. Tot plegat un desori un desproposit rere l'altre.

Ja no estem en temps de catedrals sinó de basars, diu Joan Subirats d'un llibre d'Eric Raymond al·ludint al debat sobre el programari lliure i el seu avantatge en afegir col·lectivament (bazar) coneixement en comptes de pensar en termes jeràrquics i piramidals (catedral), característiques que ell atribuïa al programari propietari. La veritat és que si bé la imatge era potent, com va demostrar el gran impacte del seu títol, la manera com realment es van construir les catedrals va ser més agregativa i col·lectiva que d'autor. Passaven molts anys, hi intervenien molts arquitectes i sobretot mestres d'obra i les previsions inicials i les tècniques constructives s'anaven modificant a mesura que passava el temps.

Alguna cosa ha anat passant a la Sagrada Família. Els plànols de Gaudí arriben al que arriben. La façana és de la seva època i no per això és millor que el que després s'ha anat fent. Els diferents equips d'arquitectes s'han refugiat i es refugien en els dissenys, les genialitats i les visions de Gaudí, però interpreten, creen i recreen per superar nous reptes o per buscar solucions a problemes que Gaudí ni va imaginar. Com diu Juan José Lahuerta, director de la Càtedra Gaudí de la UPC, el temple és més gaudinià que de Gaudí i ja ha deixat de tenir el sentit (polèmic) que va implicar la seva construcció en plena lluita de classes a la Barcelona de la Setmana Tràgica . La veritat és que l'espai interior té una lluminositat i un port esplèndids. I, per tant, el temple i la seva història ara són una icona cultural-artística que s'afegeix a la gran oferta patrimonial i turística de Barcelona.

És sabut que Oriol Bohigas i molts altres han expressat el seu malestar per la continuïtat de les obres en diferents moments. Aquest debat ja no té cap sentit. Es tracta de regularitzar convenientment els efectes d'una iniciativa privada com aquesta, generant un procés participatiu i obert sobre com gestionar els impactes de la seva culminació al barri ia la ciutat. No és fàcil encaixar aquesta gran estructura i això implica la seva finalització en ple Eixample. D'altra banda, més enllà del seu atractiu turístic i del seu ús religiós (que només excepcionalment necessitarà tot l'espai disponible), hauríem de poder imaginar altres alternatives que permetin que tants anys de polèmica, de col·leccions i efectes positius i negatius per a la ciutat puguin anar sent estudiades i posades en marxa. De la mateixa manera que Gaudí va fer amb la construcció de les magnífiques escoles que avui, en format museu, posen en relleu la capacitat de combinar usos i funcions de qualsevol obra humana per impactant i significativa que sigui. L'estrella que brilla des d'ahir a la nit és la cirereta del desastre que han fet amb el pastitx de la Sagrada Família, que cal recordar era en principi un temple expiatori. Aquesta estrella ha costat l'obscenitat d'un milió i mig d'euros. Apaga i fotem el cam. Com deia ahir l'advocat Melero, nomès faltaria posar-hi un restaurant a dalt de tot. Ni és Sagrada (és consagrada, i no com a temple expiatori) ni és familia, és un patchwork gegant. Però és el que hi ha....