"El que va passar a continuació és prou conegut. La creixent divisió en el camp republicà entre els que donaven prioriyat absoluta a l’esforç de guerra i els que creien la revolució imprescindible per alçarse amb la victòria va acabar amb una confrontació armada el maig del 37. En van sortir victoriosos els primers amb la dimissió del govern Largo Caballero, la il·legalització del poum i el nomenament de Juan Negrín. 
Des dels primers dies del seu mandat va quedar clar quina seria la política del nou govern. Primer, guanyar la guerra, objectiu al qual quedaven supeditats tots els altres. Per tant, restabliment de la disciplina a l’exèrcit, que no podia continuar sent un exèrcit popular i revolucionari; ajornament de totes aquelles reformes socials susceptibles de pertorbar les forces productives, o sigui, economia de guerra; restabliment de l’ordre al carrer i absorció per part del govern central, en detriment de la Generalitat, de totes 15 les competències en matèries d’ordre públic i indústries de guerra. 

Amadeu Cuitó. 
Per dur a terme aquesta política Negrín depenia del suport del Partit Comunista i de l’ajuda de la Unió Soviètica. Des d’un primer moment, la intervenció dels comunistes va enterbolir l’acció del govern, sobretot quan, per ordre de Stalin, va ser assassinat Andreu Nin, sense que Negrín pogués fer-hi res. Inevitablement Negrín va començar a perdre partidaris, fins i tot a les files del seu propi partit. Els acords de no-intervenció que havien subscrit França i Anglaterra havien deixat la República en inferioritat de condicions i el progressiu empitjorament de la situació militar, després de la batalla de l’Ebre, el va portar a fer una aposta que, per coherent, no era menys desesperada: resistir a ultrança i perllongar el conflicte fins que l’inevitable atac d’Alemanya a França desencadenés la guerra i unís el destí d’Espanya al de les altres democràcies europees. 
No ho va aconseguir. La majoria dels que havien donat suport a Negrín no volien sotmetre la població a un sacrifici inútil i la Unió Soviètica, que per mantenir els alemanys ocupats en un conflicte lluny de la seva frontera volia continuar la guerra, tampoc no la volia guanyar i córrer el risc que es regiressin contra seu. Risc que, uns mesos més tard, els russos van creure allunyar firmant un pacte de no-agressió amb Hitler. Acabava de complir tres anys quan queia definitivament derrotada la República, derrotat el catalanisme i escombrades les seves institucions, derrotats aquells que havien volgut aprofitar la guerra per fer la revolució, derrotats els que havien defensat la legalitat republicana recolzant-se en els que la violaven. Una derrota que, sense que me n’adonés, m’havia de mantenir separat de Catalunya durant molts anys" 

Memòries d'un somni (fragment) - AMADEU CUITÓ

Dels primers anys de la meva vida no en recordo pràcticament res. A la memòria, poques coses hi queden: algunes sensacions, una habitació, una paret, un carrer, alguns fragments de vida que, més endavant, es barregen amb el que sentim, veiem, o llegim, tot plegat, un magma informe i indesxifrable de sorolls, imatges, olors i emocions. Pretendre restituir el que va passar de veritat és una quimera i ho continua sent per als episodis successius de la nostra existència, no únicament perquè la memòria és traïdora, sinó perquè, en el moment d’escriure, no prescindim de la nostra fantasia, ni del desig de creure, i de fer creure, en el que hauríem volgut que passés i hem acabat creient que ha passat. Com crec que va dir Tolstoi en una carta: «Només es recorda el que s’imagina». 


Aquest és un extracte de les 'Memòries d'un somni' d'Amadeu Cuitó, que us recomano, el podeu trobar a Quaderns Crema, o en pdf, aquí, en pdf només hi ha un extracte.