Aquest escrit té el seu temps, és de novembre de 2007, pero alhora és molt actual. Crec que val la pena tornar-lo a publicar, els problemes aquí detallats segueixen en general vigents. I ès que estem enquistats en el dia de la marmota de la llengua.

DE TAXISTES, EXPRESIDENTS, REPRESENTANTS E IGNORÀNCIA.

Sorprèn d’una persona assenyada i amb el bagatge personal i polític que arrossega com és el cas de l'expresident Pujol que faci un reduccionisme tan barroer i demagògic del món del taxi a Madrid amb l’anècdota tan de llegenda urbana que si parles per telèfon en català et fan baixar del taxi, perquè aixó que  mi varen intentar fer-m'ho una vegada a Granada i ho vaig tallar de sóc arrel, tot i entendre que era un integrista dels que n'hi han a totes les bandes, i no li vaig donar més importància de la que te el fet en si. No m’ha passat mai a Madrid, tot i que és cert que en la època en qui hi anava sovint no existia encara el mòbil, però si que anava amb altra gent i entre nosaltres durant el trajecte parlàvem òbviament en català.
És com l’anècdota o llegenda urbana de la noia de Sabadell, Rubí, Olesa, Palau o Barberà que va a un comiat de soltera abans de casar-se i en la festa hi ha un striper negre i al cap de nou mesos la noia te un nen negre, i mai arribes a esbrinar la certesa del cas, puig sempre és un amic, d’un cosí, d’un cunyat que treballa amb una amiga que li ho ha explicat. Insisteixo, sorprèn aquest reduccionisme anecdotari del president Pujol i no se que en pensaran els taxistes de Madrid, però li puc ben assegurar al President que en conec més d’un a qui no els hi haurà fet gens de gràcia el seu frívol comentari.
El Sr. Pujol hauria de saber o potser no ho sap en no barrejar-se amb la plebs, que a Madrid hi ha com arreu molt bona gent i els ignorants de torn que sovintegen també arreu, aquí dins del món del sobiranisme en tenim un ampli i freakie ventall, però que no representen en un cas i l’altre a la massa social de cada capital. Entenc però el problema que ell vol denunciar, és la incomprensió dels espanyols del fet diferencial tan normal per nosaltres i tan estrany per a ells, de parlar en català.
Explicaré una anècdota personal: Fa anys en una empresa per la que treballava teníem un representant a Madrid, era excomandant d’aviació i tenia molts contactes idònis per a la seva feina. Quan jo anava a Madrid per tres o quatre dies solia convidar-me pel voltants de les tres a prendre cafè a casa seva, hi havia el seu veí de sota, l’escriptor valencià Fernando Vizcaino Casas, i mentre preníem cafè xerràvem una mica de tot, o jugàvem a les cartes fins les cinc quarts de sis hora de començar a anar a fer alguna visita. Un dia no recordo perquè Vizcaino Casas em va fer un comentari en català (o valencià) i en Laureano que era el nom del representant em va preguntar: Oye, ¿tu en tu casa con los tuyos hablas en catalàn?. Mel vaig mirar sorprés, sota la sorneguera rialleta d’en Vizcaino Casas que era fatxa però no pas beneit. Claro, fou la meva contesta, es lo normal, se trata del idioma materno y de mi país (*). Ah! fou la contesta d’en Laureano, i afegí: yo pensava que solo lo hablabais aqui para que no os entendiéramos, como es tan raro el catalàn.
I aleshores en Vizcaino Casas es va arrencar amb un poema que ara no recordo ben bé del tot però que més o menys començava així:

Admirose un portugués
que todos los niños de Francia
supieran hablar francés....(no recordo ja com continuava)

i el bonàs d’en Laureano es va aixecar i em va abraçar dient-me, perdona Francesc, perdóname, soy un pobre ignorante y acabo de darme cuenta. No varem parlar-ne mai mes de l’assumpte, ja no feia falta. I aixó és el que entenc volia denunciar el President Pujol, el taxista de la seva anècdota era un pobre ignorant.

(*) He posar un asterisc a la paraula país, i us diré el perquè. El dia que el Barça va guanyar la final de la Copa d’Europa a Wembley, hom era a Burlada (Navarra) a l’hotel del mateix nom, veient al partit amb un senyor de Móstoles que era del Madrid, durant el transcurs del matx parlàvem de Barça, Madrid, rivalitats , etc etc, sense cap problema i d’una manera totalment civilitzada, que ja és dir en el món del futbol. Fins el punt que en marcar Koeman el gol de la victòria, el bot que va fer ell fou i de molt superior al meu, potser perquè a mi em faltava (m’en penediré tota la vida) escoltar-li explicar al Quim Puyal.
En acabar el partit el vaig convidar al Bar de l’hotel a prendre una copa que va acceptar i xerrant se’m va ocórrer comentar-li: Daria lo que sea por estar en mi pais y ver el ambiente de Canaletas en Barcelona. Ui! Que havia dit! País. Va deixar la copa de conyac sobre la barra i esperitat se’n va anar, no sense abans fulminar-me amb un: el único país que existe es Espanya..., i aixó us ho explica qui de la ignorància se n’ha auto nomenat marmessor.

Hi ha una altra anécdota que ejemplarifica l'arrel del problema: Va trucar indignada una senyora al programa de Francino queixant-se que la casa Danone etiquetava els seus productes en català, a banda de castellà i algun altre, i manifestava que no pensava comprar més productes d'aquesta marca mentre estiguessin etiquetats en català. Li va contestar Francino que no era català l'idioma que acompanyava a altres en l'etiquetatge del producte, sinó portugués, i aleshores la senyora va exclamar. ¡Ah bueno! si es portugués vale."

Com diria el filòsof Bernardo Schuster... y no hase falta desir nada masss. Per cert, a Madrid un taxi no és un taxi, és un tasis.