He vist a Instagram imatges que fan feredat, joves i no tan joves ben ajuntadets sense mascareta celebrant exultants suposo l'arribada d'un nou any. D'un nou any que ja neix vell, amb els mateixos defectes i xacres que l'anterior. Quan dic que no el sento del tot meu el meu temps, és per coses com aquestes. No he entés mai la necessitat imperiosa que té la gent de ballar, de divertirse esbojarrats i ben mamats a les tantes de la matinada. Cal? a més per les festes de Nadal es quasi una obligació social divertirse, estar content, ser feliç. Feliç?, a costa de qui i de que. Content, per què?, L'ùnic sentiment que em ve al cap en aquests dies de festes es el de la malenconia. i la preocupació per les consequencies d'aquest comportament inconscient del personal, d'un personal que es veu que necessita desesperadament divertirse sense sabe que ho fan per fugir dels seus dimonis, per evitar enfrontar-se a les seves propies pors, per no afrontar la dura realitat que els depara aquest nou i maleït any 2022.

EL MEU TEMPS

No el sento del tot meu, el meu temps
diguéssim que no acabo de trobar-m'hi,
d'encertar amb l'encaix adequat,
i resto reclòs dins la meva trinxera,
fent tasques variades amb cert desconcert
propi - suposo - de qui no sap ben bé
ni d'on ve ni a on pretén anar.
Perdut enmig de les meves vacil·lacions,
conscient de les mancances i servituds,
preocupat per l'inexorable pas del temps,
sense trobar respostes a preguntes
 - que em faig fa ja massa -,
i tot i estar emetent, despert,
no sento veus lúcides que em portin a port,
i em rebel·lo atès se que hi son
però no les trobo, 
potser perquè no hi ha fars pels homes de terra,
o perquè ha arribat l'hora
de sortir de l'amagatall i enfrontar-se
a les pròpies pors sense vacil·lar.

                                 *