Excusatio no petita, seria el titol adequat d'aquest article, o potser no del tot, l'ha escrit Susana Quadrado davant la queixa d'un lector de la vanguardia que li retreu que s'hagi apujat el diari, de .20 cts. Susana en el seu article iuntenta justificar el perquè no de l'augment si més no del fet que encara s'editin diaris en paper. En principi no té massa sentit a dia d'avui un diari en paper. Quan vaig a comprar el diari pel matí, ja m'he llegit tres o quatre digitals entre ells la Vanguardia, però a l'hora d'esmorzar m'estimo més llegir el diari de paper, suposo que és un costum heredat del pare. Fins fa poc els digitals eren gratuits, pero cada vegada n'hi ha més que comencen a demanar suscripció per poder llegir els articles d'opinió. A la Vanguardia pago 5.99euros cada més per poder llegir tots els articles, i quan a el periódico no cal,he trobat la manera de copiar-los encara que estiguin protegits, a banda que el tinc en paper cada dia, car a la Nuri li agrada llegir-lo. Però aquesta petita contribució no és suficient. Si la dada que he trobat és correcta, el Grup Godo té 1044 treballadors, el que no sé es quants treballen per la vanguardia i quants per Rac1, però del que estic segur és que amb la meitat del personal podrien fer la mateixa feina, i aixó és aplicable a qualsevol gran diari del país. El digital el diario.es és un ejemple amb 111 treballadors, mentre que el país en té 412, i l'ABC en té 256. 
Un altre problema és que la gent jove ja no s'ìnforma a través dels diaris, ni de paper ni digitals, tota la seva gestió és a traves del mòbil i per tant de les xarxes, el que vol dir que dia a dia anirà baixant el consum de diaris tant en paper com els digitals, a mesura que els boomers deixem de consumir-los. Son els boomer doncs, la ùltima esperança per la su`perviv+encia dels diaris, aspecte aplicable en certa manera a la supervivència de les televisions, de les grans cadenes de televisió. Uns i altres s'han de reinventar si volen sobreviure als canvis que cada vegada es produeixen més de pressa. Tant de bo equivoqui. 
Us deixo l'article de la Susana Quadrado, car si no esteu suscrits a la Vanguardia no el podrieu llegir...

EL PAPER DE LA PREMSA

El que ens obliga a avançar en la lectura d’un diari imprès és, sovint, la curiositat de saber què vindrà a la pàgina següent. De vegades no passa res, ni a la següent, ni a l’altra, però l’ànim del lector fidel no decau. Passa una mica com quan aterres en una ciutat, deixes la maleta a l’hotel i surts a recórrer els carrers: potser arribes a l'avinguda principal i ni res, ni fred ni calor, explores, segueixes caminant i llavors sempre s’obren a dreta i esquerra carrerons que et sedueixen. És que allò t’interessa.
Avui aquesta periodista escriu per reivindicar els diaris en paper, no tant perquè he sucumbit a la nostàlgia sinó perquè hi ha qui s’ha adreçat a mi preguntant-me per què ara La Vanguardia, en la versió impresa, costa una miqueta més. I només se m’ha ocorregut respondre l’obvietat. Que el bon periodisme es paga, en qualsevol format. Que en paper resulta més car de fer, de produir i de distribuir. Que sembla que se’ns ha oblidat que és un producte intel·lectual de primer ordre, irrepetible. El negoci de la cel·lulosa està immers en una convulsió negativa des de fa un parell de dècades pels canvis socials derivats de la digitalització, la caiguda de la lectura entre algunes generacions, la baixada dels ingressos en publicitat o la competència (si és que se’n pot dir així) de les xarxes que escupen continguts sense contrastar i un munt de frivolitats per a unes audiències que es conformen amb això i poca cosa més.
Amb tot i malgrat els auguris en forma de data de liquidació, avui encara, cada matí, continua sortint el diari en paper compartint l’ecosistema social amb un pròsper diari digital, sens dubte el futur. No es tracta d’un miracle sinó d’un acte de perseverança de tota una redacció i d’un grup editorial que encara aspira a aportar el seu talent a la conversa pública. L’hi ho devem a tota aquella gent per a la qual el diari imprès continua sent una brúixola imprescindible per vagarejar cada dia pel món sense perdre el nord. Un diari del segle XXI, no del segle XX. 
I sí, benvolgut lector, caldrà pagar per llegir. A canvi, els periodistes haurem de descobrir i publicar coses interessants, lluitar el present per aconseguir un trosset de futur.