El canvi climàtic i la tecnologia copen els titulars sobre les tendències de futur. Però la immigració és una convulsió silenciosa que no s'aturarà i obliga a repensar els mecanismes d'integració- Los últimos en llegar - Ramon Aymerich.

"Va ser a la nit d'un diumenge de juliol a la plaça Roja. Durant la festa major del barri. Dos joves, un d'ells magribins, es van barallar per una dona. Al final van acabar enganxant-se unes trenta persones. L'endemà hi va haver una segona baralla entre mig centenar de joves. Dimarts van ser 300 els implicats. Dimecres a la nit un miler d'exaltats va recórrer el barri. Es va apallissar i va apunyalar dos magribins, es van assaltar comerços, vivendes i una vella mesquita. Hi va haver detencions. El malestar va durar catorze dies i va acabar amb una manifestació de repulsa (3.000 persones). Tot això va passar el juliol del 1999 a Terrassa. A Ca n’Anglada, barri autoconstruït entre els anys 50 i 60 per gent que procedia majoritàriament d'Andalusia. La Plaça era Roja perquè havia estat un focus potent d'antifranquisme. En els darrers anys el barri s'havia degradat. Les parelles joves se n'havien anat. Quedaven sobretot els pares. I a la segona meitat dels 80, havien arribat famílies procedents dels països del Magrib.

Ca n'Anglada va ser el primer ensurt. La constatació que la convivència era fràgil. L'evidència que l'esquerranisme ambiental, herència d'un PSUC que havia estat hegemònic a les associacions, ja no servia. Es va reaccionar com es fa davant dels traumes. Primer els polítics van negar el mòbil racista. Després ho van admetre amb la boca petita. I quatre mesos més tard van crear un grup de treball per pensar què fer. D'aquella feina n'han quedat un munt d'entrevistes. “Anàvem contra els moros, però no era racisme”. “Són bona gent, però deixen les sabates a la porta i no es renten com nosaltres”. “Qui no ha estat jove? Hi havia les nenes rondant i al final algun els va dir una cosa forta”. “Si haguessin muntat un bar de categoria... Però allà només venien droga”. “Són com nosaltres, però s'aixequen a les cinc per resar”. “S¡emporten les ajudes. Ens hem queixat, però ningú ens ha fet cas i ens hem sentit abandonats”.

Va ser el principi. I el més difícil va ser imaginar com conviurien els uns i els altres en el futur. Un llibre, publicat gairebé en paral·lel per la demògrafa Anna Cabré, posava els fets en el context històric.

- Els penúltims sempre es queixen dels últims a arribar-hi. Són els que tenen el tracte quotidià amb ells. Quan hi ha un conflicte, es disculpa. Quan tot va bé, caldria reconèixer-los el mèrit de la integració. Cabré havia viscut el Maig del 68 i havia llegit Claude Lévi-Strauss. Per això va posar al llibre un títol molt francès: “El sistema català de reproducció”. La seva tesi era que la immigració i la baixa fecunditat són trets distintius de la societat catalana. Catalunya atrau sobretot immigrants dels estrats més baixos. Després pugen a l'escala social per deixar lloc als que vénen darrere. No vénen per allò que els paguen, no compensa. Vénen per la promesa dintegració. Com a país d'allau, obligat a pair aquesta immigració, l'afany per la identitat és fort. Ja sigui el Barça, el pa amb tomàquet o la llengua.

"El català és el que t'iguala a la societat" raona l'escriptora Najat el Hachmi.

Els últims en arribar són el nou proletariat d'una societat on l'ascensor s'ha aturat. La immigració sempre anava allà on hi havia la feina. Com més gent es necessitava, de més lluny venia la mà d'obra. Fa més d´un segle, de l´interior català. Després de Múrcia, València i Aragó. Més tard d'Andalusia. Finalment de fora de les fronteres. Quan va esclatar el conflicte, els marroquins eren 50.000. Avui en són 238.000. En els darrers anys, la pobresa ha estès aquesta immigració a l'interior. A les comarques desindustrialitzades del Bages o el Berguedà, per exemple, on comparteixen les regidories de benestar social amb altres pobres expulsats de Barcelona i la seva perifèria pels preus de la vivenda.

Segurament la societat és avui molt diferent de la que va descriure la demògrafa. Es recompon a gran velocitat. Els darrers en arribar van al transport, la distribució, l'hostaleria, a cuidar persones a cases i hospitals. Són els proletaris de la societat terciària. Mentrestant, les classes mitjanes, que haurien de substituir amb els anys, s'encongeixen. I es redueixen les possibilitats d'ascens a escala social.

Com li va passar a Catalunya, Espanya també ha de construir aquesta identitat. Moltes societats (França, Gran Bretanya, Holanda, Bèlgica...) ara viuen intensos debats sobre el passat colonial. És una manera d'encaixar molts dels que han arribat. Però a Espanya aquest debat, important per a les comunitats d'origen sud-americà, ni es planteja. Els grans titulars de futur estan ocupats pel canvi climàtic i la tecnologia. Però la immigració és una convulsió silenciosa que no s'aturarà. La pandèmia ha accelerat la caiguda de la fertilitat. L'any 2000 eren 17 els països on es va reduir la força de treball. Avui ja són 51. Seguiran arribant”.

Estem davant d'una pandèmia silenciosa i silenciada, però una vegada més, malgrat els advertiments no fem cas i deixem podrir el problema i quan esclati encara ens queixarem de que no ens havien advertit.