Any nou, trola nova. Aquesta vegada li ha tocat el torn a Alberto Garzón, a qui es vol presentar com un enemic del sector ramader en conjunt. A la seva entrevista defensava no obstant a capa i espasa una ramaderia extensiva i sostenible.

De la mateixa manera que a la dreta PP i VOX els importa un rave la ramaderia i els ramaders ia Garzón si, tot aquest assumpte s'ha activat és simplement perquè s'acosten les eleccions a Castella i Lleó i aquí ha aparegut el pitjor, el més mesquí i miserable de la classe política i no només a la dreta, també el PSOE, o almenys una gran part del mateix s'han unit contra Garzón, només per interessos polítics, és a dir que són igual de mesquins i miserables que els altres. Aquesta actitud, no ens hauria de sorprendre de Garcia Page o Lamban, aquests dos són infiltrats del Pp al PSOE, i la seva mesquinesa i misèria ètica i moral no és sobrevinguda, ja ve d'origen i és irreversible, però la resta de membres del PSoE , que han criticat Garzón s'han posat a la seva mateixa alçada. És clar que algú hauria d'haver avisat el Ministre Garzón, que en política mai dels mais s'ha de dir el que es pensa i encara menys la veritat, encara que sigui empírica com és el cas de la ramaderia de sobreexplotació.

GARZÓN ES QUEDA MOLT CURT

Al membre de la generació Z de casa no li agradava la carn. Hi ha nens que són així, que cal saber llatí perquè mengin. Tampoc no li agradaven el peix, la verdura, la... però era la carn el que m’amoïnava. “No creixerà”, cridava desesperada. L’àvia, amb l’estoïcisme de qui ha passat una guerra, em deia: “Dona-li cigrons”. I així es va alimentar, d’una beixamel, com en dèiem per entabanar-lo, feta de puré de cigrons amb formatge i sopa de la iaia­. I va créixer i va créixer i un dia va descobrir l’hamburguesa i va ser com els altres, però va conti­nuar endrapant cigrons. Bo per a ell, bo per al medi ambient, bo per a tothom.

No mirem amunt sinó avall, a les macrogranges, el cometa és a casa

“Si continuem menjant carn com fins ara, necessitarem l’aigua de vuit planetes més”, deia fa uns anys la filòsofa francesa Corine Pelluchon en un llibret de tot just un centenar de pàgines en el qual proposava fórmules per a aquesta transició verda que no serà de postal. Potser Alberto Garzón l’ha llegit, o potser no, el Manifest animalista (Rosa dels Vents), però si l’ha llegit no li ha fet prou profit. És evident que té raó en les seves premisses, i encara es queda curt, però les bones intencions no serveixen de gaire si es queden en intencions. Les macrogranges de la ramaderia industrial són un horror insostenible des de tots els punts de vista, també moral, però avui no hi entrarem. La qüestió és que volem menjar carn cada dia. Cal? No. La qüestió és que cal menjar menys carn, menys dies i de més qualitat. Estem apostant per això? No. La qüestió és que es podrien fer moltes més coses, per exemple, fomentar la ramaderia extensiva, la que sí que ancora les persones al territori. Ho fem? No. Si ha contestat negativament a les tres preguntes és que molt bla bla bla però poca substància. I almenys Garzón ha tingut la valentia de parlar de la qüestió, perquè convertir-lo com estan fent d’altres en batalla política és com voler extreure els minerals d’aquell come­ta que ja tenim a casa. Pelluchon proposava dues coses: formació i ajuts, molts ajuts, per suavitzar aquesta transició imprescindible, altrament els més perjudicats, que sempre són les classes populars, la rebutjaran. I per a això hi ha els governs, oi? - Garzón es queda molt curt - Isabel Gómez Melenchón.


Yo con Garzón, Macrogranjas NO!