L'última de les sèries coreanes que he vist a Netflix torna a posar la humanitat en dificultats, perquè ja és condició establerta en aquests relats que el que ha de venir és sempre ple d'obstacles. Aquestes histories de ciencia ficció tenen una necessitat primària, d'ansietat anticipatòria que ens envaeix per posar-nos al pitjor escenari imaginable i així anar preparant la nostra adaptació futura, encara que com hem vist amb la Covid de poc ens ha servit, i aixó que 'Contagi, de 'Steven Sodenbergh', - la pel·lícula és del 2011 -, era un avis premonitori i molt real de la pandèmia que hem patit i estem patint.
La serie 'Un mar de tranquilitat', - a Netflix -, ens presenta un futur en el que l'aigua és un bé tan escas que està racionada, i només s'hi accedeix amb unes targetes que classifiquen les persones en castes segons el seu estatus. Les cues ordenades davant els assortidors d'aigua que es veuen a la sèrie recorden les cues que es formen davant els dipòsits i fonts d'aigua a l'Àfrica o altres llocs del tercer món.
Hauriem de començar a prendre conscència que aquest futur imaginat en la serie ja existeix actualment en moltes zones del tercer món, només que no tenim interés en assabentar-nos i ens limitem com a molt a subscriuren's a alguna ONG per tranquil·litzar la nostra conciència d'occidentals benestants.
Mentre mirem de reüll aquestes histories de ficció com si no anessin amb nosaltres, no som conscients que en qualsevol moment ens podem trobar en les mateixes vicisituds que els ciutadans d'aquests països llunyans, incapaços d'entendre que els tenim més a la vora del que ens pensem, seguim instal·lats en el nostre cofoís-me dins la ciutat alegre i confiada de Benavente (no la ciutat, sinó el dramaturg), on els habitants de la mateixa, confiant en els seus líders, continuen amb la seva vida tenint fe en el govern. I així els hi va.