Molts dels joves dels anys setanta són ara els joves de setanta anys. Recents investi­gacions científiques confirmen el que l’experiència ens mostra: que les persones que han arribat als setanta anys –o els han so­brepassat– tenen, en general, millors condicions físiques i mentals que els de les generacions anteriors a les mateixes edats, sempre –òbviament– que no pateixin patologies greus. La població europea, i l’espanyola en particular, no només augmenta la seva esperança de vida sinó que ho fa cada vegada més amb més qualitat. Les millors condicions dels septuagenaris d’avui respecte als de fa trenta anys, segons estudis realitzats a Finlàndia, es deuen, entre altres coses, al fet que han crescut en un món diferent, amb millores en la nutrició, la hi­giene, l’atenció mèdica, les condi­cions laborals i l’educació, que els ha portat així mateix a fer més exercici, a cuidar-se més i a fumar menys. Tot això, sumat a més estímuls visuals, auditius i intel·lectuals derivats de l’evolució dels mitjans de comunicació, condueix a més habilitats cognitives i, per tant, a un millor funcionament en les edats més avançades.
Com a conseqüència de la millora progressiva de l’esperança i de la qualitat de vida s’ha arribat a un punt en què les persones englobades a la franja dels setanta anys ja no encaixen amb el qualificatiu de vells, un terme que es deixa per a edats deu o vint anys més avançades. En tot cas, en aquestes etapes de la vida, ja no són els anys el que determina la vellesa sinó l’estat general de salut física i mental.
Els joves de setanta, ja sigui amb uns quants anys menys o més, configuren un nou grup de població que comença també a comportar transformacions econòmiques i socials. Empreses i partits polítics cada cop tenen més en compte, en aquest sentit, l’anomenat poder gris –pels cabells blancs– en les decisions de compra i de vot. La temptació més polèmica que provoca el col·lectiu de joves de setanta és la d’allargar l’edat de jubilació fins aquesta edat. Si les persones estan en condicions de treballar no té sentit obligar-los a deixar de fer-ho als 65 anys. L'Estat, a més, no pot costejar fins a vint anys de vacances pagades tanta població, ja que l’esperança mitjana de vida és de 84 anys. Amb independència d’això, sigui com sigui, Espanya no s’hauria de permetre el luxe de prescindir o arraconar els joves de setanta ja que és molt el que encara poden aportar a la societat gràcies a la seva expe­riència i coneixement acumulats. Cal trobar una fórmula equilibrada i equitativa que permeti mantenir-los socialment i econòmicament actius. - lavanguardia.com - editorial.