Madrid va tenir els seus cims amb Tierno Galván i la Movida. Semblava París als anys 60 quan hi havia sorra de platja sota les llambordes. Aquell Madrid era alegre, tolerant i esperançat. Després es va atribuir sota els governs de les granotes d'Esperanza Aguirre i d'empresaris que van amassar la seva fortuna al franquisme. Formen un capitalisme de fondaria, amb numerus clausus només per amigots, esquitxat de trampes, co  ens fecorda l'Audiència Nacional.

Madrid va perdre color quan anava agafat de la mà d'una dreta franquista que fa segles que viatja al centre però té el GPS avariat. La superabundància de ciment i l'escassetat d'arbres és un reflex de la grisor dominant. Partim d'una doble pandèmia, la de la covid i la suma de José Luis Martínez Almeida i IDA. El Madrid d'Ayuso, el que tant agrada a Gerard Pique, ha heredet el catetisme castís d'Aguirre, la seva simplicitat xabacana. IDA com bé va anticipar Bernat Dedéu, ha processitat Madrid. Hem passat de l'Espanya ens roba de la Catalunya procesista, al Espanya ens roba, del Madrid d'IDA.

El pla d'IDA es la construcciò d'una realitat alternativa propagandejada per uns mitjans tan amics com receptius a les anjudes opaques de la publicitat institucional. És un victimisme que agrau votants en una societat que prefereix els profetes als intel·lectuals, que tria creure en pàtries promeses en comptes de desmmascarar els impostors. Quan a l'Almeida de vol gallinaci només existeixen els automòbils, la seva moto, els apartaments els embussos i les terrasses. Durant la pandèmia l'hostaleria ha estat per sobre de la sanitat, pernjudicada per un salvatge pla de privatització. Madrid és avui una ciutat sorollosa, rancia i contaminada, un infern per als vianants. No és llibertat, és la llei de la selva, la del mès fort, la del que paga amb B.

Barcelona va ser la capital il·lustrada dels anys 60 y 70 del segle XX, el poble natal de desenes d'escriptors del boom llastinoamericà. Encara s'hi concentren les grans editorials i els millors agents literaris. Era el temple de l'altsa cultura. Ara és un lloc aixafat per un discurs únic i excloent  que sembla condicionar-ho tot. La diferència amb Madrid és que el consistori d'Ada Colau, molt més honest que el de Madrid, amb la seva tàctica d'encert error en les proves per modernitzar i humanitzar la ciutat, no té el recolzament dels mitjans que té ida, i el més important que més que mèrit de Colau és de la Generalitat, és que creix més que Madrid i té molts menys morts per la pandèmia,  com recordaba en aquest escrit de fa uns dies. 

Llevat del tram final, la resta d'aquest article es d'un gens sospitós ciutadà d'adopciò madrileny com és Ramón Lobo. O sigui que de cosmopolita Madrid res de res, o nasti de plasti que dirien els castissos, segueix sent una capital rancia i provinciana, i amb massa morts a l'esquena.