El miracle madrileny no ha existit; era mentida. Durant mesos, la presidenta de la Comunitat de Madrid s’ha vantat de la seva gestió de la pandèmia, presumint que Madrid no es tanca. Això li va servir per arrasar a les eleccions autonòmiques del maig passat i li ha permès forjar un discurs triomfalista, anteposant l’economia per davant de la salut. És una opció, que cadascú entendrà en funció de la seva escala de valors. Al mateix temps, aquesta manera d’administrar la crisi sanitària s’ha utilitzat políticament per polaritzar amb el Govern espanyol de Pedro Sánchez i per criticar les mesures restrictives que han adoptat algunes administracions, com la Generalitat de Catalunya.

Encara que l’assumpte es presenti com una contraposició d’opcions polítiques, en un esquema de bons i dolents, optar per una gestió o per una altra té conseqüències. I per més que es maquillin les dades o s’utilitzin criteris que permeten falsejar els números per tal d’alterar la percepció de les coses, al final la realitat s’imposa. Segons el baròmetre anual, publicat recentment, que elabora el Comitè Europeu de les Regions, a les primeres onades del 2020, la Comunitat de Madrid va concentrar la major proporció de defuncions de tot Europa, amb un 44% més de morts que en anys anteriors. La sobremortalitat de la comunitat dirigida per Isabel Díaz Ayuso és la més elevada de la Unió Europea, juntament amb la Llombardia (39%), la regió del nord d’Itàlia on es van registrar els primers contagiats per covid a la UE. Al conjunt de la Unió, l’excés de mortalitat mitjà registrat el 2020 va ser del 25% i, en aquesta línia, a Catalunya va ser del 27%.

Aquestes dades de la institució comunitària són corroborades per l’associació patronal de serveis funeraris, que, amb les dades reals del 2020 a la mà, confirma que Madrid és la comunitat on més va créixer el nombre de víctimes mortals, més d’un 41%, gairebé el doble que a Catalunya (23%), i que la mitjana del conjunt de l’Estat és del 18%. Darrere de les fredes estadístiques, que serveixen per avaluar els efectes de les decisions preses, hi ha noms i cognoms i hi ha famílies. És evident, doncs, que optar per un model de gestió o per un altre té conseqüències sobre les persones. Per això, quan interessadament s’assenyala els que decideixen triar el camí més antipàtic de les restriccions i les limitacions d’ús de l’espai públic, com si ho fessin per caprici, s’oblida que darrere d’aquestes decisions hi ha la voluntat de minimitzar les conseqüències sobre la salut i la vida de les persones.

En aquest sentit, la decisió del president de la Generalitat, Pere Aragonès, de decretar restriccions ni més ni menys que la vigília de Nadal, tal com demanaven els metges i els científics, va ser incòmoda i impopular, però va demostrar una valentia política poc freqüent. Dies més tard, altres presidents van seguir les seves passes.

El 2020, Madrid va liderar les defuncions a Europa, amb un 44% més de morts que en anys anteriors.

És evident que tancar l’oci nocturn i restringir l’aforament de restaurants i espectacles no és fruit de cap caprici. Cap governant no prendria aquesta decisió si pogués evitar-ho. Per això, en­cara que costi dures i comprensibles crítiques dels sectors afectats i disgusti molts ciutadans, ara ja sabem que, col·lectivament, té un sentit i alhora evitem que el sistema sanitari i els professionals col·lapsin. Dit això, també és evident que els afectats mereixen ser compensats de manera suficient i ràpida. Pot ser, com diu la cançó, que a Madrid la festa no s’aturi, i els que la poden viure i gaudir segur que estan encantats. Però els miracles no existeixen, i el madrileny, tampoc. Més enllà del soroll i l’habilitat per instal·lar un relat que contraposa la puixança de Madrid i el declivi de Barcelona, també és cert que en els nou primers mesos del 2021, respecte al mateix període del 2020, la inversió estrangera ha crescut a Catalunya mentre que ha baixat a Madrid. I s’ha registrat un rècord històric en l’exportació de les empreses catalanes, superant les xifres d’abans de la pandèmia. El suposat miracle madrileny té més a veure amb la propaganda que no pas amb la gestió. I cal admetre que, en termes de rèdit polític, pot haver funcionat. Mentre que a Catalunya s’ha buscat un equilibri complex entre el binomi economia-salut, el Madrid de Díaz Ayuso ha preferit que la festa no s’aturi, fent bona aquella dita popular: “el mort, al sot, i el viu, al rebost”. - CARLES MUNDÓ - lavanguardia.com