Diuen que una persona és jove mentre se sent jove. Però també hi ha gent que arriba a un moment de la seva vida en què aquesta joventut comença a pesar i ja no hi és per seguir el ritme de fa anys. Quan aquesta data crítica se'ns presenta, és quan ens adonem que ens anem fent grans i comencem a comportar-nos com una persona gran: entrem oficialment a la vellesa. Hi ha la idea estesa que ser gran és sinònim de dependència, de ser un destorb o de no ser útil. Cada persona se sent vella a una edat diferent. Alguns amb 60 anys potser se sentin vells per les seves circumstàncies, mentre que hi ha persones de més de 80 que se senten joves i estan molt actives. El sentiment de ser vell és totalment subjectiu. És cert que el concepte de vellesa ha canviat i molt; abans, el saber i l'experiència estaven a les mans de la gent gran, mentre que actualment s'han intercanviat els papers, l'experiència s'ha perdut sobrepassada per la modernitat i el coneixement s'està esvaint per mor de l'excés d'informació. O potser és que el concepte d'experiència i coneixement han canviat. I és que en el fons l'experiència de la gent gran consisteix en una acumulació reiterada d'errors no admesos. Debades doncs fer-los cas encara que necessiten ser escoltats i cal fer-ho, encara que sovint no serveix per a res important, No obstant això, quan jo sigui més gran, espero no comportar-me com un vell, o això penso ara. Després, després suposo que faré com tothom, encara que vull dir en descàrrec de la vellesa, que el comportament anòmal que els acompanya a partir d'una certa edat, no és del tot culpa seva, ja que sospito que la naturalesa adequa el grau de pensament a l'edat per fer mes suportable el fet irremeiable de la decadència física, acompanyant-la de la psíquica. I és que de no ser així, envellir plenament conscient, seria terrible. Cioran deia que la vellesa és l'autocrítica de la naturalesa, però hom creu que més aviat es tracta d'una venjança.