"Espanya ens roba” va ser una de les proclames que va activar l'espoleta del procés. La història atribueix la paternitat de l'expressió a Alfons López Tena, notari i diputat per Barcelona a les eleccions de novembre del 2010 pel partit Solidaritat Catalana per la Independència. La fueta venia de lluny, però fins que no es va sentir al Parlament es feia servir en entorns independentistes semimarginals com les joventuts dels partits, sí que és cert que a partir de la performance de López Tena al Parlament l'expressió va fer fortuna. i va acabar convertida en mainstream.
Les retallades aplicades al pressupost públic per Artur Mas -obligades per la crisi econòmica i per la disciplina imposada per Brussel·les en aquell període- van convertir l'Espanya ens roba (el seu significat, més que el seu calc literal) en un ariet argumental que permetia despertar les consciències del sobiranisme amb un argument de base racional –el pèssim sistema de finançament– però articulat de manera emotiva i més efectiva. Espanya no només robava, sinó que a més no atenia raons. La negativa de Mariano Rajoy a escoltar els arguments per negociar el “pacte fiscal” amb què Mas havia seduït el seu electorat per escombrar el tripartit va ser el que fet i fet trauria el geni independentista de la làmpara.
Ha passat una dècada des de la popularització del “Espanya ens roba”. Deu anys donen per a molt, també per matisar arguments. Pel que es va advertint en els discursos públics dels nostres pròcers, Espanya ens roba menys. El paper d'assaltador de diligències l'interpreta ara la Comunitat de Madrid pràcticament en solitari. És Ayuso qui ens posa la mà a les butxaques indirectament amb la seva obsessió malaltissa per bonificar els trams autonòmics dels impostos cedits per l'Estat i eliminar-ne els propis. Del “Espanya ens roba” al “Madrid ens roba”. La comunidat com la nova cova de pirates i Ayuso al paper de capitana amb pota pal i pegat a l'ull.
Que el Govern de Pedro Sánchez hagi deixat en via semimorta el nou sistema de finançament sembla secundari. El que és rellevant ara és que Madrid no cobri impostos als seus ciutadans. Per això la insistència des de Catalunya a suplicar al Govern de l'Estat que es faci entrar en cintura els madrilenys a través de l'harmonització fiscal. Això del finançament, si de cas, ja veurem, que tampoc corre pressa. Resulta més fàcil des de Catalunya apuntar a Doña Isabel que  a Don Pedro. Entre les germandats d'esquerres s'admeten els copets però no les punyalades.
Espanya o Madrid, depenent de la conjuntura política, serveixen per justificar que els catalans caminem amb el folre buit de les butxaques a la vista. Però el que ningú es pregunta mai és fins a quin punt és el mateix Govern de la Generalitat el que va desvalisant els seus ciutadans, convertint-los en els pagafantas que acaben per abonar, per exemple, el 45% del total de l'impost de patrimoni que es recapta a tot Espanya, com ha informat Eduardo Magallón en aquestes mateixes pàgines.
Per descomptat que ningú no roba ningú. Cada govern acaba prenent les decisions legítimes que es desprenen de la càrrega ideològica amb què veu el món. I a Catalunya tenim governs que des del 2012 s'han convertit en molt creatius i imaginatius a l'hora de posar la mà a les butxaques dels ciutadans i de les empreses. Sense anar més lluny, ara mateix es troba en període de consulta pública el nou impost sobre les emissions de gasos per a les empreses. Una altra bufetada a la seva competitivitat. A Catalunya només es parla d'impostos per pujar-los o per sumar-ne de nous.
Per cert, els diputats del Parlament, el lloc on s'aproven i convaliden els impostos què s'estan carregant a l'esquena dels ciutadans, segueixen sense resoldre el fet que una part del seu salari encara estigui lliure d'impostos. No es posen d'acord com arreglar-ho perquè la majoria no vol que passant a tributar per tots els seus ingressos el seu rendiment salarial sigui menor que el d'ara. Un desig compartit per la resta dels ciutadans. Només que els altres no poden triar. - Josep Martí Blanch - lavanguardia.cat/ca