Maria Casado, ha entrevistat Vargas Llosa a TVE-1. L'entrevista ha ofert moments que conviden a la meditació reflexiva. Ho dic perquè Vargas Llosa gran escriptor i pitjor persona, té una trajectòria existencial tan interessant com controvertida, amb les seves filies i fòbies. En un moment determinat, Casado li preguntava per la seva intransigència cap a les persones que canvien d'idees i d'opinió al llarg de la seva vida. Vargas Llosa li contestava; de jove vaig ser comunista, però amb el pas dels anys m'he adonat que al comunisme hi havia una gran pèrdua de les llibertats. En un altre moment de l'entrevista l'escriptor evocava aquella Barcelona dels anys 70, aquella explosió de cultura. Com ha canviat la ciutat, que diferent d'abans, es lamentava. Vaig viure cinc anys a Barcelona i no vaig arribar a conèixer cap independentista. Aquí l'ha enxampat Monegal encara que li dóna la raó: als anys 70 l'independentisme no passava del 18% sent generosos, i certament era així, la possibilitat de creuar-se amb un independentista era molt baixa i improbable, però això era així perquè M. Rajoy encara no s'havia erigit en el gran fabricant d'independentistes. O potser és l'efecte Ayuso. De la mateixa manera que a Madrid no et pots trobar amb la teva ex parella quan surts al carrer, en una espècie de precuela a la Barcelona dels anys 70 no et podies trobar a cap independentista pel carrer. El que no sap Vargas Llosa, Don Mario Porcelanoso, és que algun dia, en un futur molt llunyà, o no, al Fossar de les Moreres erigiran una estàtua en homenatge a M.Rajoy, el pare, l'adalid de l'auge de l'independentisme a Catalunya i olé.