Per a la majoria de mitjans televisius, la guerra a Ucraïna no està sent una guerra, ni tampoc una invasió, sinó una mera creació de continguts televisius, i, tenint en compte aquest concepte mediàtic del conflicte, de la cobertura d'aquests mitjans  podem esperar-ne qualsevol cosa, però poques de bones. Un cop superat l'impacte inicial, un cop aquests mitjans ja han informat amb més o menys sensacionalisme sobre el què i el perquè del que està passant a Ucraïna, ara estem començant a viure una transició mediàtica. Els quès i els perquès avorreixen, ja està tot dit, i l'avorriment està donant pas a un contingut molt més visual, dramàtic i groc.

La sexta de Ferreras en podria ser l'abanderat, però n'hi ha d'altres. Aquest contingut, bàsicament, són els morts. Morts a l'engròs, la massacre, les bosses de cadàvers. I trobar-ne s'ha convertit en un objectiu principal per atraure audiència. Butxa n'ha estat el primer exemple. Amb Butxa s'ha començat a parlar ja amb propietat de crims de guerra, també de crims contra la humanitat; fins i tot hi ha qui ha esmentat la paraula genocidi. Els titulars passen d'una tragèdia a una altra. A vegades, sense que la nova hagi estat confirmada. Sovint, quan la notícia encara no és més que un rumor. No és més que fam. Una fam "periodística" que rebrotarà una vegada arribin a la ciutat i aquella els quedi tan petita com l'anterior. Llavors, començaran a buscar un nou punt al mapa, i de seguida començarà un nou impacte mediàtic.

Perquè ara n'hi ha que s'han tornat caçadors. Caçadors de morts. Caçadors d'un horror ràpid i efectiu en prime time. Volen trobar tot l'horror que deixa la guerra al seu pas, i no volen trobar-la per conscienciar-nos de res, ni per fer cap mena de periodisme compromès i rigorós. La volen trobar perquè necessiten que no canviïs de canal. Aixó és l'unic que els importa a aquests carronyers.