La continuació de la guerra a Ucraïna afavoreix Macron, en mobilitzar l'atenció dels francesos sobre els esforços diplomàtics del seu president i no sobre el balanç desolador del seu quinquenni. Aquest diumenge Macron se la juga en unes eleccions molt igualades amb Madame Le Pen i un Partit socialista en vies d'extinció, amb només un 2% d'intenció de vot. Alexis Rodriguez-Rata ha entrevistat per a la vanguardia el filòsof Michel Onfray, que analitza l'actualitat politica i socioeconómica del país veí i la europea.
Nascut a Argentan, Normandia, el 1959, Michel Onfray, filòsof d'innegable èxit editorial i sempre aferrat a la polèmica, és un crític confés del que anomena l'Imperi maastrichtià, en referència a la UE, i és en aquest context en on encaixa les eleccions presidencials franceses aquest cap de setmana. “Puc dir sense por a equivocar-me que el proper president defensarà la mateixa línia”, conclou. Ell ho titlla de “dictadura”. La seva anàlisi no deixa titella amb cap. A ell, mentre, que publica El cocodril d'Aristòtil a Espanya amb Paidós, se li critica que, procedint de l'esquerra, avui defensi idees sobiranistes algunes de properes a les de candidats d'extrema dreta.
- Proposa una història de la filosofia a través de la pintura, quina pintura reflectiria els nostres dies?
Si hem de buscar a la pintura antiga, diria que la de Monsù Desiderio, el nom col·lectiu de dos pintors barrocs, François de Nomé i Didier Barra, que van pintar paisatges de ruïnes, esglésies explotant, ciutats derruïdes i ports després d'un sisme submarí. Aquests artistes, companys de viatge de la Contrareforma, expliquen al segle XVII la fi d'un món provocat per les guerres de religió. Pinten, per exemple, Sant Agustí a la platja d'una ciutat en ruïnes; la fi de l'antic món pagà i el principi de la cristiandat de què Agustí ignora que serà el mestre pensador. Aquesta època, encaixada entre dues civilitzacions, és la nostra.
- Estem inaugurant el món postcovid o tornem a un altre precovid? La globalització tremola, els nacionalismes ressorgeixen…
La globalització avança com ho fa l'onada d'un tsunami que no podrà aturar res. La covid o la guerra a Ucraïna són peripècies per als partidaris d'aquesta ideologia hiperliberal al servei de l'Estat global, del qual l'Europa maastrichtiana és la idiota útil. Aquests actors de l'Estat total fan avançar les seves fitxes, com si fos un cavall de Troia, en totes les situacions històriques, ja que no hi ha força espiritual prou poderosa per contenir aquest sisme submarí. El transhumanisme és a la nostra civilització el que va ser el judeocristianisme a la civilització grecollatina. Els nacionalismes que ressorgeixen són els càntics dels cignes de les senyes d'identitat.
- S'acosten les eleccions a França i el món sembla tornar a moure's ràpid, acumulant crisis: sanitària, geopolítica, econòmica... S'endinsa viure al peu del volcà? I si és així, amb quines conseqüències?
La Història només sembla tornar al seu tint tràgic per als atabalats que estan agenollats davant de les teories de Francis Fukuyama, per a qui, després de la caiguda del mur de Berlín i l'Imperi soviètic que el va seguir, el liberalisme triomfaria al planeta. Aquesta lectura a curt termini, una lectura per a miops, els va fer creure que cinc o deu anys de calma eren la promesa d'una pau perpètua quan, en realitat, era el silenci dels que es preparen per a la guerra, cosa que no va veure Europa maastrichtiana, reina dels miops. La campanya presidencial francesa està liderada per Macron, que actua molt a l'estil Rei Sol, amb la carta del canvi en la continuïtat de l'home que governa Europa i que considera serfs a la resta de candidats: menysprea el joc democràtic que exigeix el debat amb tots els candidats i tots els seus rivals el deixen fer el que vulgui i il·lustren el vell principi de servitud voluntària! Un president francès hauria dimitit per haver entrat en campanya un mes abans de les eleccions i hauria cedit el lloc al president del Senat, tal com dicta la Constitució. En canvi, utilitza els recursos de França i, per tant, els diners públics, per fer una campanya privada. Estem en la lògica del que aquesta gent anomena una democratura o una democràcia liberal.
- La veu francesa, com la de la resta d'europeus, precisament a Ucraïna, desapareix després de l'OTAN. ¿Significa la “decadència” que cita sovint per a França o Europa?
Significa el vassallatge de França, que denuncio des de fa 30 anys, en benefici d'una Europa que gaudeix de tota la sobirania per fer d'aquest Imperi maastrichtià una corretja de transmissió dels EUA, i això, com sempre, amb la perspectiva de treballar per a la creació d'un Estat global on ni França, ni Europa, tindran un paper important. Quin és lobjectiu daquesta gent? Treballar cap a la mercantilització del món. Volen poder-ho vendre tot, llogar-ho tot, comprar-ho tot: els cossos, els sentiments, les emocions, la cultura, però també els oòcits, els úters, i els nens. És, en efecte, el que jo anomeno decadència.
- De vegades s'identifica França amb ser el país del no… manquen propostes de futur?
De fet aquest autoodi francès, nascut a partir del maig del 68, ha fet efecte. Gent que lloava la pedofília o el feixisme sempre que fos vermell –marxista-leninista, trotskista, maoista, guevarista, castrista…–, l'odi a la democràcia, la criminalització de tota manera de pensar no totalitària, l'elogi al criminal i al assassí… Des de la celebració de Sade a l'entorn intel·lectual francès dels anys 70, la celebració de Mesrine al cinema, la defensa del terrorista italià Cesare Battisti i la predilecció cap a tot el que odia França, es veu que l'autoodi francès acaba per donar fruits. Si atenem allò que diuen els partidaris de l'esquerra cultural, França no és més que colonialista, antisemita, col·laboracionista, petainista, vichysta, marechalista, racista i xenòfoba. D'aquesta manera, no pot estranyar que els qui inverteixen la balança tinguin èxit.
- Què seria revolucionari avui?
Permeteu-me que citi Orwell: “En temps d'engany universal, dir la veritat es converteix en un acte revolucionari”.
- Sovint al debat polític s'idealitza un passat que no va existir, sigui des de l'esquerra que la dreta. No hi ha futur?
Té raó. Hi hauria un futur si, precisament, féssim balanç del passat. M'agradaria que hi hagués un Nuremberg de l'esquerra del segle XX que permetés una refundació real. A aquest efecte, cal examinar el que va ser el pacte germanosoviètic que va conduir els comunistes a col·laborar amb els nazis durant dos anys, el compromís de socialistes i comunistes pacifistes amb aquesta col·laboració, la defensa del colonialisme fins que va deixar de ser possible, gust per totes les dictadures d'esquerres –amb l'URSS al capdavant, seguida de la Xina, Cuba, Saigon, Pol Pot…–, la traïció del socialisme per Mitterrand el 1983 i l'actual col·laboració amb la cultura de la cancel·lació, el wokisme i tot aquest neofeixisme d'esquerres que reapareix en aquests temps. Sense això, no hi haurà futur. “L'autoodi francès ha fet efecte”
- Ha tractat a Macron “d'impostor”, per què? I per què l'inquieta el futur de França en cas de ser reelegit?
Aquest home ha fet del ‘al mateix temps’ la seva marca comercial; així creu que algú pot estar viu i mort alhora, que una porta pot estar oberta i tancada alhora. ¡El que seria una patologia si fos un full es converteix en una perillosa esquizofrènia quan es transforma en la línia de govern d'un president de la República! Aquesta cortina de fum dialèctica amaga la seva autèntica línia: antinacional, imperialista, maastrichtiana, postjudeocristiana i mundialista, que és el contrari de l'universalisme. Aquest home va pel mercat mundial, no pas per França. Es podria dir fins i tot, per ser més exactes, que va contra França.
- Un cop més, l'auge de l'extrema dreta i els populismes sembla clar a França. El seu creixement, o almenys assentament electoral, a què és degut? Què vol dir?
Els mundialistes anomenen 'populista' qualsevol que lluiti contra el que jo anomeno –prenent el terme de Gracchus Babeuf– els 'populicidis', que persegueixen l'expulsió del poble mitjançant la propaganda, la ideologia europeista i, consegüentment, mundialista, imposada pel bombardeig mediàtic i l'adoctrinament escolar i també cultural –de la publicitat al cinema, passant per diaris subvencionats amb diners públics i sense oblidar el món universitari, convertit majoritàriament a la causa wokista. Aquesta oligarquia maastrichtiana fa orelles sordes a totes les consultes populars, ignora els resultats electorals que no li convenen. D'aquesta manera, França llença a les escombraries el 'no' obtingut al referèndum del 2005 sobre l'adhesió a un Tractat europeu i mobilitza els diputats i senadors al Congrés el 2008 perquè els representants electes aprovin el Tractat de Lisboa, que és el mateix projecte que es va rebutjar tres anys abans pel poble.
- Ja no hi ha esquerres i dretes, només liberals i sobiranistes, europeistes i nacionalistes com va dir Macron, o sempre acaba per triomfar el que és híbrid, fins i tot en ell, que va introduir mesures sobiranistes com molts altres durant la pandèmia?
Les dues línies divisòries coexisteixen: dreta i esquerra, però igualment sobiranistes i mundialistes. Hi ha una esquerra i una dreta sobiranistes i també una esquerra i una dreta mundialistes ia França el poder està confiscat des del 1983, data en què Mitterrand es va convertir a l'europeisme després d'abandonar el socialisme a favor de la part d'esquerres i dretes europeistes, mundialistes, liberals. Quina és, políticament parlant, la diferència entre el Mitterrand de després de 1983, Chirac, Sarkozy, Hollande i Macron? Cap en absolut. Aquells que teatralitzen una diferència entre tots ells activen una cortina de fum doctrinària. Tots defensen un mateix món: l'estat maastrichtià, vassall dels EUA I puc afirmar sense por a equivocar-me que el proper president de França defensarà la mateixa línia. Quin nom rep un règim en el qual se sap per endavant quina línia guanyarà les eleccions següents? Una dictadura.
- Critica l'Europa maastrichtiana com a font de decadència però és en què tots juguen i fins i tot la que des de Kyiv es reclama davant de Putin. La vostra pròpia vigència no posa en valor la seva utilitat?
Ucraïna, que concentra el 25% de les gestacions subrogades del món, és a dir, dels lloguers d'úters, de les comercialitzacions d'oòcits, de les vendes de nens i dels contractes esclavistes per a les dones obligades a llogar o vendre el seu cos a parelles adinerades d'Europa occidental, ha elegit, efectivament, el camp maastrichtià. Quan el president parla dels “valors” del seu país, sempre omet especificar aquest detall de la civilització. L'home d'esquerres que sóc i que sent compassió per la mare de Cosette, Fantine, l'heroïna dels Miserables de Victor Hugo, obligada a vendre els cabells i les dents per viure després d'haver hagut de prostituir-se, no podria estar del costat dels Thénardier, els qui comercien amb la misèria dels miserables. Detesto aquesta Europa que té per valors la cosificació del cos de les dones i la mercantilització del seu ventre emparant-se, és clar, en el progressisme… No se sent gaire les neofeministes atacar aquest Nou Codi esclavista signat per mares de lloguer i que és una vergonya, una abominació. M'agrada igual de poc el combat de Putin, que, per respondre davant aquesta provada decadència occidental, demana aigua beneïda als Papes de l'Església ortodoxa —els qui l'ofereixen, per cert, amb molt de gust— abans d'arrasar ciutats i matar civils en nom dels valors cristians. Sempre pensant en l'amor al proïsme, és clar!
- Sigui per una cosa o per una altra, hi ha una crisi d'identitat?
Sí, és clar, ja que plantejar la qüestió de la identitat, significa avui que et titllen de feixista! Tot i això estic encantat de veure aquests dies com els mundialistes, europeistes, maastrichtians i liberals de tota mena veuen les virtuts del sobiranisme, de la bandera nacional, del poble que pren les armes en nom del seu país, de la resistència nacional, del rebuig al vassallatge quan parlem d'Ucraïna, és clar! Jo, sobiranista, aplaudeixo Ucraïna i els ucraïnesos, i ho faig amb emoció, però m'agradaria que els que els donen suport fessin el mateix amb el seu propi país, al qual els partidaris de l'Imperi maastrichtià estan requerint que desaparegui. Per quan el hashtag “#UkraineMeToo”?
Ja no hi ha esquerres i dretes...en eso estamos de acuerdo.
ResponEliminaHay gente liberal y gente conservadora. Dentro de los liberales hay quien no tolera los gais; dentro de los conservadores hay quien les parece lo más normal del mundo.
¿Putin es de izquierdas? ¿y el reino de Buthan, gobernado por un rey ( que debería ser de derechas) pero por lo que parece es la población más feliz del planeta y miden el grado de felicidad de sus habitantes?
Sobran los nombres, los apelativos y los calificativos. No hay izquierda ni derecha, hay ideas que se aplican y derivan más hacia el pueblo y otras menos, pero en ocasiones las "izquierdas" actúan como derechas, y a la inversa.
Por cierto, los nacionalismos ¿pertenecen a la izquierda o a la derecha?, esa es otra pregunta que nos quitará las dudas de los marchamos.
Hi ha nacionalistes de dretes i també d'esquerres. El que passa es que a vegades el nom no fa la cosa. Fixa't: Esquerra Republicana.. esquerra? si son més de dretes de CDC. i juntsxcat...junts? si cadascú va pel seu compte i en més de dues o tres direccións.
EliminaLos nacionalismos pertenecen, fundamentalmente, a la mala gente. La mala gente es esa que hace daño cuando hace el mal y hace daño cuando hace el bien.
ResponEliminaSalut.
No creas, hay de todo como en todas partes. No es igual el nacionalismo de Aznar que el de Miquel Roca - por poner un ejemplo -
EliminaTenemos la suerte en España de tener todo un abanico de partidos,para poder votar y elegir el que mejor se aproxime a nuestros intereses.No me quejo.Lo que veo interesante es la segunda vuelta en Francia.
ResponEliminaSerá una segunda vuelta de infarto. El o la que gane lo hará por los pelos.
ResponElimina