Quan varem despertar del malson de la crisi econòmica, de l'impacte de la pandèmia, la crisi seguia allí, i ara encara no refets del tot, ens arriba ara una guerra al terrat d'Europa. El món està ben girat, deia la iaia de Serrat. Mafalda reclamava fa temps que paressin el món, que volia baixar. I és que ens haviem acostumat a viure des de feia molt de temps prou bé, sense dificultats reals, preocupats només per l’explosió demogràfica, una mica per l'immigració, i un bastant pel Barça o foteses per l'estil. Erem una generació de confort, poc donada a l'èpica i no massa preparada per a patir les set plagues d’Egipte, i menys encara pel canvi i el climàtic; tampoc les generacions posteriors semblaven massa entrenades per encaixar tants cops en tan poc temps; en canvi, els de la meva generació, l’anomenada silenciosa - també coneguda com els nens de la postguerra -, estàvem més avesats a rebre plantofades diverses, que pensàvem no tornariem a patir, influenciats per les teories de Francis Fukuyama, per a qui, després de la caiguda del mur de Berlín i l'Imperi soviètic que el va seguir, el liberalisme triomfaria al planeta pels segles dels segles. I ara resulta que estem en guerra. Gila ho explicava molt bé quan deia - i ell ho sabia bé -, que les guerres són absurdes perquè ho és la guerra en si. ¿Está el enemigo? Que se ponga”.