La sang costa de netejar. En una peça, necessita diverses rentades. Que si aigua freda, que si amoníac, que si bicarbonat sòdic i vinagre... Tot i així, és possible que la policia científica en detecti el rastre a través de reactius. És tossuda la sang. Encara que es torni invisible, encara que la memòria s'esforci a esborrar-la. - Emma Riverola

El Govern de Boris Johnson ha anunciat que enviarà a Rwanda els sol·licitants d'asil que arribin al Regne Unit a través del canal de la Manxa. No importa d'on siguin procedents ni la seva història personal ni les càrregues que arrosseguin. Sense ser escoltats, seran traslladats –deportats?– al magatzem del material sobrant. Al capdavall, reconèixer que els desesperats tenen alguna cosa a dir seria assumir que són dignes de drets, que són tan persones com els ciutadans anglesos. El febrer passat es van complir cinc anys de la Declaració de Malta, l'acord aprovat pels 28 caps d'Estat i Govern de la UE que va convertir Líbia al guardià del Mediterrani central i va condemnar els migrants que intentaven arribar a Europa a ser presoners daquest Estat fallit. Des de llavors, es calcula que unes 82.000 persones han estat interceptades al mar i conduïdes a Líbia, on són víctimes de detencions arbitràries, condicions inhumanes de reclusió i treball forçós. Això sí, no cauen a les mans de les milícies o els traficants.

La nit del 8 i 9 d'abril passat van ser alliberades a Bani Walid (oest de Líbia) 195 persones, incloses 20 dones i un nen. Havien estat copejats, electrocutats, violats dia i nit. Els seus familiars rebien fotos i vídeos de les tortures. Si no pagaven, els retinguts eren assassinats. L'actuació de la guàrdia costanera líbia també suma arbitrarietats. Al març, Alemanya va anunciar que el seu Exèrcit ja no li proporcionarà més entrenament "en vista de l'inacceptable comportament repetit d'unitats individuals de la guàrdia costanera líbia cap als refugiats i els migrants", segons va afirmar Andrea Sasse, portaveu del Ministeri de Relacions Exteriors.

Investigadors de les Nacions Unides estan tractant de verificar informacions sobre fosses comunes amb cadàvers de migrants. També estan recollint testimonis esgarrifoses de tortures. “Les agressions contra els migrants són comeses generalment per actors estatals i no estatals amb un alt nivell d'organització i amb l'impuls de l'Estat. Tot això suggereix crims de lesa humanitat”, ha afirmat Chaloka Beyani, membre de la missió. Crims de lesa humanitat. Podem rentar-nos les mans de tota aquesta sang? Des del 2015, la UE ha destinat 700 milions d'euros per “tractar la situació de la migració a Líbia”. Una suma ingent de diners públics europeus que acaba en mans d'organitzacions de criminals i traficants. Diners no només destinats a la mort, també a convertir-nos en còmplices del més abjecte trànsit de persones blanquejat per tractats de vergonya.

Després de l'acord del Govern d'Espanya amb el Marroc per la qüestió del Sàhara, s'ha frenat l'arribada de migrants. Durant els darrers anys, el control o la distracció de la frontera marroquina ha seguit el ritme de les trobades o desencontres polítics entre els dos països. El cínic tauler de joc del regne alauita. Ara, l'Associació Marroquina de Drets Humans (AMDH) ha denunciat batudes i arrestos massius duts a terme per les autoritats marroquines contra migrants subsaharians irregulars. Els allunya de la frontera amb Espanya. Simples peons de la partida.

Quan l'ultradreta escampa el discurs d'odi, cau en terreny abonat perquè, d'alguna manera, els Governs d'Europa ja han arrabasat la humanitat als migrants. Els han convertit en éssers mancats de drets. càrregues que es poden enfonsar al mar. Sobrants susceptibles de ser colpejats, menyspreats, agredits. I ho hem permès. Governs i ciutadans han conformat un sistema de vasos comunicants. Amb el nostre vot, amb el nostre silenci.

Una política migratoria acusada de cometre crims de lesa humanitat és una taca masa profunda, massa sinistra. Irremeiablement, el racisme i la xenofòbia arrelen als carrers. Com la sang de les victimes.

Però, a qui importen aquests fets, aquests crims de pau, també aquí hi ha víctimes de primera i víctimes de segona o tercera. A ningú no l'importen, o a gairebé ningú. Aquestes víctimes no encapçalen editorials de diaris o telenotícies, potser perquè saben que ja ens hem acostumat a la seva dissort, una dissort que està durant massa.