És gairebé impossible fugir dels temes de conversa socials. Aquells dels quals tothom parla. De rabiosa actualitat - diuen -. Fa una setmana l'escriptor Miqui Otero en el seu article a el periódico, feia una proposta per intentar escapar-se'n. Milions de vegades s'ha escrit, parlat i discutit sobre com les notícies que ens ocupen i preocupen són tan efímeres que passen les unes per sobre d'altres com aquelles cues que es formaven per entrar a El Corte Inglés en els bons temps de les rebaixes.

És curiós que res generi més debat que una bufetada. Va passar amb el cop de cap de Zidane i amb el cop de puny de Mario Vargas Llosa a Gabriel García Márquez. I ara amb la bufetada de Will Smith a Chris Rock. El cop inflama la retòrica. I s'analitza tot amb més varietat d'angles que a 'Rashomon'. L'abans i després, el passat sentimental dels implicats, les substàncies, el capitalisme, el factor clínic, la cienciologia. Opinen semiòtics, inspectors d'hisenda, kantians, negacionistes, cambrers, traumatòlegs, experts de bar i experts de VAR, i VOR. Absolutament tot un planeta desentranya aquest rapte d'ira alhora. Tots lliurats a l'anatomia d'aquell moment. Ningú (i és comprensible, perquè aquests cinc segons cristal·litzen i augmenten el sistema capitalista i la condició humana) parla d'una altra cosa.

Fins i tot jo, que no vull parlar de la cosa, començo la meva columna fent-ho. Rafael Sánchez Ferlosio va dir que “l'insult és la forma més primitiva, originària, de la diplomàcia, en la mesura que aquesta és l'art de resoldre per acords de paraula allò que podria portar a conflictes armats”. M'agradaria saber què opinaria Ferlosio d'aquesta cleca Al cap ia la fi, fins i tot Joan Laporta ha donat la seva opinió a 'La Cope'.

Pot ser que hagi començat aquest text exposant el tema, però el que intentaré no fer és afegir una opinió al cor. Serà difícil. En realitat, amb els temes elegits pels mitjans de comunicació o amb els promoguts pels algorismes a les xarxes socials passa com amb les converses d'ascensor: no et pots posar de sobte a explicar-li a un veí oa un desconegut qualsevol moguda en què hagis estat pensant oa dir-li com et vas emocionar ahir amb aquest llibre. I, tanmateix, no estaria tan malament anar així per la vida. Jo, per exemple, he trobat un lloc on no es parla de la cèlebre tollina: a la tauleta de nit de la meva habitació. Aquí sí, tinc un exemplar d''Els tres mosqueters', on Clarence diu a D’Artagnan que “havia reclamat l'ajuda d'un gentilhome i no la vigilància d'un espia”. O un assaig que explora què tenen en comú la invenció de l'anestèsia al segle XIX, la fe cega dels nazis i el desenvolupament del Prozac (es refereix al control de les emocions mitjançant les drogues). O un poema d'Emily Dickinson, que parla de la sospita que l'ocell que ha emigrat del balcó ho ha fet per assajar noves melodies que oferir-li a la tornada. En un altre, sobre la Revolució Francesa, puc llegir el text del 1794 de Robespierre on crida a substituir “la insolència pel respecte a un mateix, l'amor als diners per l'amor a la glòria, les bones companyies per les bones persones, la intriga pel mèrit, l'astúcia pel talent”. O també puc llegir sobre com Cronos va tallar els cataplins al seu pare, Urà, i els va llançar al mar perquè de l'escuma generada pel capbussó genital nasqués la bellesa (Afrodita o Venus). O puc treure el cap a una finestra de la meganovel·la 'La vida, instruccions d'ús', de Georges Perec, i delectar-me una altra vegada amb la història d'aquell trapezista que no volia baixar del trapezi.

Tampoc sé si ens aniria tan malament si parléssim una mica més de les nostres tauletes de nit. Si goséssim explicar a qualsevol desconegut a l'ascensor alguna d'aquestes historietes. A no parlar tots del mateix. Encara que, és clar, potser ens guanyàvem un cleca per perillosos o rars.

Després hi ha el fet de fins a quin punt a la gent l'interessa que es parli als mitjans de les petites coses, des de la quotidianeitat de la tauleta de nit, com reclama Miqui Otero. Clar que, potser començar per aquí, ¿Hem de parlar del que ens interessa, o del que interessa o creiem que interessa a la gent?. Caldrà acabar recorrent a la vita Beata de Jaime Gil de Biedma: recòrrer a un lloc on no es parli de la cèlebre bufetada: la tauleta de nit de la nostra habitació. Malgrat el que digui Perec, la vida no té manual d'instruccions, i aqui rau el problema. Que difícil és el fet de viure...

Els de Txarango ho descriuen molt bé: 

Recorda, si plou dins teu, 
que caminar cura les ferides 
que viure, viure no és estar vius,
viure és l'actitud d'omplir la vida, 
la vida, allò que passa quan tu rius.