El rei ha mort, visca el rei. La correcció política ha mort, visca la seva hereva. Al món anglosaxó, on va néixer el fenomen i on els seus dogmes s’apliquen sense pietat, ja no es parla de political correctness (políticament correcte). Aquest terme va desaparèixer i en lloc seu en va aparèixer un altre una mica més concís, d’una síl·laba, la paraula woke. Amb la possible excepció de covid, woke deu de ser el mot més recurrent aquests dies als mitjans i a les xarxes socials dels Estats Units i la Gran Bretanya. 

Res a veure amb la cuina xinesa, woke vol dir, literalment, despert. En l'àmbit de moda avui es refereix a un estat d'alerta permanent davant possibles ofenses relacionades amb el racisme, el gènere, l’homosexualitat o la història imperial. Segons el nou dogma, el món es divideix entre víctimes i agressors, i per als últims no hi ha perdó. El moviment woke té quatre articles de fe: “tots els blancs són racistes”; “tots els homes són violadors”; “totes les feministes són transfòbiques”; “tots els imperis han estat malvats”.

Al principi els castigats eren gent d’una certa edat, d’una generació que ni estava al corrent de les noves regles, ni entenia que certs temes no admeten bromes. El vell professor universitari que va dir que les dones ploraven més que els homes i va perdre la feina; la líder feminista dels anys setanta a qui van cancel·lar les conferències arran de declarar que “tallar-li els ous a un home no vol dir que sigui dona”; el veterà periodista de The New York Times que va emprar la paraula nigger (ultra verboten per als blancs, no per als negres) en un context ni racista ni insultant però la va dir i per això el seu diari el va acomiadar; i, bé, la llista d’exemples donaria per a una col·lecció de llibres més extensa que la de Harry Potter, l’autora dels quals també ha estat crucificada per atenir-se a l’arcaica noció que existeix una diferència biològica entre un home i una dona.

L’ombra de la mort en aquests temps de plaga ens hauria d’haver donat un sentit més refinat de la proporció. Però no. El més recent és que la revolució woke , com gairebé totes les revolucions, està devorant els seus. Avui els objectius de la nova ira puritana són els que habiten els seus propis recintes. La puresa ha de ser absoluta, coherent al llarg de tota una vida. Prenguem el cas, molt sonat als Estats Units, d’Alexi McCammond, una dona de 27 anys amb unes credencials woke que havien estat considerades tan impecables que la van nomenar directora de la revista novaiorquesa Teen Vogue, Vogue per a adolescents. Poc després del nomenament, fa un parell de setmanes, es van desenterrar uns missatges ofensius de les profunditats del seu compte de Twitter. Ofensius cap als homosexuals: “Ets tan gai!”, li va escriure a algú. I als orientals: “Tinc por de despertar-me amb els ulls inflats com els d’un asiàtic”. 

D’orígens humils, guanyadora del premi a la millor jove periodista negra de l’any, McCammond no va enviar aquests tuits fa un any, ni dos, ni cinc. Els va enviar fa una dècada. Quan tenia 17 anys. Avui se’n penedeix. Ha demanat disculpes mil vegades. Versada en el vocabulari woke , ha reconegut haver causat “un dolor intens” i que mai més no repetiria aquestes barbaritats contra “les nostres germanes i els nostres germans asiàtics”. Res. No hi va haver perdó. Ningú no va reflexionar que als 17 anys tots fem o diem coses fora de lloc de les quals després ens penedim. Aparentment ningú no es va preguntar: “Quin dret tinc jo a tirar la primera pedra?”. El consens al despert món Vogue , entre caps i em­pleats, va ser aclaparador: la noia se n’havia d’anar. I se’n va anar.

El nou dogma ‘woke’ divideix el món entre víctimes i agressors, i per als últims no hi ha perdó. La moda ‘woke’ passarà; no sé si amb el temps veurem solució al problema dels nostres polítics, de fet no és res de nou, continuen com sempre, com nens petits, centrant les energies, les limitades capacitats mentals i l’escàs judici en les seves batusses internes i externes, tant és que siguin de dreta o d’esquerra, independentistes o espanyolistes, tant se val que Roma cremi, que el virus s’escampi i les vacunes no arribin. Si el preu de conviure amb el moviment woke és haver vacunat ja la meitat de la població adulta, ho accepto. Que acomiadin persones com Alexi McCammond és una ridiculesa. Però aquí a Espanya i en altres llocs de la Unió Europea l’acomiadament no seria prou càstig per les morts que s’han ocasionat i s’ocasionaran a causa de la irresponsabilitat de massa dels nostres líders. Com em deia un metge veterà aquesta setmana, un investigador de reputació mundial, ha arribat l’hora de donar exemple i ficar-los a la presó. - John Carlin.