Aquest país ens dóna cada setmana glòria beneïda, com diria Villarejo a la intimitat dels seus àudios. Cada set dies hi ha un escàndol, un affaire, un embolic amb què sembla que Espanya rebentarà. Però no. Sempre aguanta perquè al final, encara que a la tele no ho sembli, res no és per a tant. És igual que ens espiïn, que ens robin, que s'emportin comissions multimilionàries. 
em preguntin com, però la nau va, escriu Jordi Évole. 
L'últim dels nostres grans episodis nacionals és el retorn del rei Joan Carles de Borbó al seu país, després de dos anys gaudint de la democràcia avançada dels EAU (Emirats Àrabs Units). Al contrari del que va fer amb la hisenda pública, aquesta vegada l?emèrit no està defraudant i el viatge està superant totes les expectatives. Va ser donar la notícia Fernando Ónega del viatge de tornada del rei, i desfermar-se la bogeria. Fa goig veure com han sortit els juancarlibers a vitorejar-lo. Encara que en aquest país en aquests temes tenim una gran facilitat per canviar d'opinió: un dia ens aixequem monàrquics, un altre republicans, al següent joancarlistes. És la síndrome Chanel: primer et lapido, després et venero. O viceversa. Expliquen l'anècdota del guiri que, veient l'efusivitat de la rebuda a Alfons XII després de tornar de l'exili, va comentar admirat un fan: “Sí que volen vostès el seu rei”. I el enfervorit monàrquic va contestar: “Carrer, home. Més cridàvem quan vam fer fora la puta de la seva mare”. Doncs això.
El febrer del 2018 vaig recopilar totes les gestes de la nissaga dels Borbons o Bourbons tot un exemple per l¡emèrit els sejus antecessors als que per  no ser menys ha emulat tant com ha pogut. Visca el rei!... emèrit. I compte que ha sostret presumament l'accent al nom del vaixell.


Caldria aclarir primer que tot i és important que se sàpiga, que la sentencia contra el raper mallorquí Valtonyc de tres anys i mig de presó, no és només per insults a la Corona, el gruix de la condemna que li ha caigut, és per enaltiment del terrorisme etarra, i també per insults i amenaces a De Cospedal, Campos o Esperanza Aguirre. Dit això, aquí l'insult són els Borbons i trobo convenient aquesta revisió a la saga dels Borbons, una nissaga de viciosos i tarats.

Els Borbóns espanyols tenen l'honor d'encapçalar la llista de les nissagues reials europees més tarades i despòtiques. I s'han guanyat aquesta plaça en la història per mèrits sobrats, vaja, que hi han posat esforç i ganes.
Comencem pel primer rei, Felip V, que es passejava amb la camisa de dormir de la seva dona pel palau reial, no es rentava i defecava per tot arreu, pensant que era una granota. No es deixava tallar els cabells, ni les ungles de les mans ni dels peus, fins que al final ja no podia ni caminar. Ah! I tenia una obsessió malaltissa pel sexe, un tret caracterològic que ha perdurat en la família fins als nostres dies. Aquest és el primer Borbó de la dinastia espanyola, el que inaugura l'exitosa nissaga reial.
Sembla difícil de superar, però els que l'anirien succeint van saber estar a l'alçada. El seu fill, Ferran VI, tenia la mania de mossegar i pegar els seus subordinats, fins al punt de causar-els-hi importants ferides. Ballava en roba interior i només es calmava després d'una bona dosi d'opiacis.

El següent rei, Carles III, era un personatge malenconiós, una mica estrany. Es va casar als 22 anys amb Amalia de Sajonia que en tenia 13. Estava tan entusiasmat amb les alegries de la vida conjugal amb la seva dona, una nena amb caràcter general, que explicava per carta als seus pares les relacions carnals que mantenia, el que solen fer tots els fills, és clar. Carles III s'ha portat la fama de ser l'únic Borbó mitjanament presentable, perquè va saber delegar en ministres competents. Però... compte! Delegava perquè no estava mai en la Cort, es passava el dia caçant. De fet, en la Cort, s'estava una mitjana de sis o set setmanes a l'any; la resta ho passava al camp. A Carlos III se'l coneix com "El caçador" i un retrat de Goya mostra al rei ja gran amb l'escopeta en mà.

Goya també va pintar a la família reial de Carles IV: un retrat despietat on queden reflectits tots els defectes i vicis del grup en el seu conjunt. No se salva ni un. Carles IV es passava el dia caçant com el seu pare, li agradava fer de fuster i era un personatge manipulable, influenciat per la seva dona, María Luisa de Parma, que va col·locar al seu amant, Godoy, com a ministre universal. Carles IV va cedir els drets de la corona espanyola a Napoleó per una modesta suma: 30 milions de reals anuals, el preu del seu patriotisme. El seu fill Ferran, també va obtenir una pensió, això sí, més escassa, de 4 milions de reals.

Després seria rei, Ferran VII, "El desitjat", un cràpula viciós i lúbric, amb un membre viril desproporcionat com va deixar anotat en els seus diaris un metge de l'època: "un membre viril fi com una barra de lacre a la base, i tan gros com el puny en super extremitat; a més, tan llarg com un tac de billar". Ferran VII té l'honor de ser considerat el pitjor rei de la història d'Espanya; un títol, tot cal dir-ho, pel qual competeixen altres familiars seus. No va tenir descendència masculina, va proclamar la Pragmàtica Sanció que anul·lava la Llei Sàlica i que permetia governar a la seva filla Isabel en lloc del seu germà Carles, que hauria estat el successor natural al tron. Aquest fet desencadenaria un conflicte dinàstic que ocasionaria tres guerres i milers de morts durant el segle XIX: les guerres carlines.

Què dir d'Isabel II, "la Isabelota"? Va heretar el desig sexual del seu pare, era consentida i influenciable, i en la cort s'envoltava de personatges grotescos, com sor Patrocinio, la monja de les nafres. Mentrestant, la seva mare Maria Cristina reunia una gran fortuna gràcies a la seva influència política i a la seva participació en el negoci del ferrocarril a la península. El de les comissions.

La revolució de la Gloriosa, va ser el primer intent de fer fora la dinastia d'una vegada per totes, però sense èxit. La mort de Prim, l'abdicació d'Amadeu de Savoia i els conflictes de la Primera República, van permetre la restauració de la monarquia en la persona del fill de la reina Isabel i un comandant d'enginyers valencià, Enrique Puigmoltó. Alfons XII, el "trist de si", era un jove malaltís i malenconiós que, a diferència dels seus antecessors, va rebre una formació més completa en diferents països europeus, el que no li va impedir cometre alguna relliscada de passerell que li va comportar importants problemes diplomàtics amb França. Alfons XII va morir de tuberculosi i la seva dona, la reina Maria Cristina, va actuar com a regent fins a la majoria d'edat d'Alfons XIII.

El nou rei va destacar per el seu posat superb i la seva xuleria, per la seva voluntat de no sotmetre's a les limitació més constitucionals, per la seva nefasta obra de govern, pels desastres militars, per la dictadura de Primo de Rivera i ... Ah! Per una qüestió positiva: ser promotor del cinema, gràcies a les pel·lícules pornogràfiques que va finançar de la seva butxaca i que van realitzar els germans Baños. Ara estan en dipòsit a la Filmoteca de València. El seu fill Joan, pare de l'actual rei emèrit, després del cop d'estat feixista, va córrer a posar-se a disposició de Franco, encara que el general Mola va impedir que s'unís a les seves forces, per no provocar malestar amb els carlins. 
El comte de Barcelona es va afanyar per tornar al tron, i va enviar al seu fill Joan Carles a Espanya perquè estudiés amb els facciosos. Quina millor educació es pot donar a un fill? Malgrat els acostaments del comte de Barcelona, ​​a l'oposició moderada, l'interès real de la família no era el restabliment de la democràcia, si no la restitució de la seva estirp dinàstica, pel mitjà que fos. El rei Joan Carles sempre va tenir en consideració el dictador; de fet no ha permès mai que ningú parli malament de Franco en la seva presència. Joan Carles va propiciar conscient o inconscientment el cop d'estat del 23-F, parlant com un bocamoll amb els seus generals de la situació política a Espanya i dels canvis que serien necessaris. Els canvis es van produir per via de la destitució d'Adolfo Suárez, però el cop ja estava en marxa. 
El rei Joan Carles, com molts antics antecessors seus, ha tractat d'engreixar la seva cartera fins a acumular una fortuna que The New York Times va estimar en 2.300 milions de dòlars, tots en negre, perquè no consta que hagi declarat res a Hisenda dels seus ingressos extraordinaris. Joan Carles, com els seus avantpassats, ha practicat sense descans dues de les aficions que sempre han distingit els Borbons: la caça i el fornici. Del fornici real de Joan Carles s'han derivat despeses extraordinàries pagades amb fons reservats per ocultar algunes de les nombroses aventures que ha anat acumulant durant el seu regnat. 
Després d'aguantar estoicament durant 300 anys el govern d'una dinastia tan peculiar, sembla que encara no ha arribat el moment de parlar, d'expressar amb llibertat què ha significat per als soferts ciutadans d'aquesta península, haver estat dominats pel capritx d'un ADN borbònic tan extraordinari.